Món màgic

El món màgic de les fades, dones d'aigua i llibres fantàstics ens transporta a móns de somni!

Jaume

Sempre havia viscut en el seu món.

Era un solitari, alguns cops l’havien qualificat de tímid. La veritat era que buscava la solitud per poder escriure.

No escrivia novel·les de ficció perquè senzillament no era fantasiós. Deia que li faltava imaginació per recrear temps i espais irreals; per això es centrava en la història del seu país.

En aquell moment el seu país vivia en una interminable crisi econòmica i necessitava desesperadament raons per lluitar, combatre i tirar endavant dins un marc polític de canvis i incerteses.

Aquest petit país era una nació, amb la seva cultura, tradició, història i desitjava escriure sobre un fet històric real que els lectors poguessin ésser transportats en una època difícil, però a la vegada amb una gent lluitadora per arribar a una cohesió social i unitària; tenir la idea de pertànyer a un lloc i que la unió donava la força per aconseguir el que s’havien proposat.

Eren temps difícils per escriure i publicar una novel·la d’aquestes característiques perquè els lectors buscaven l’entreteniment fàcil. No estaven acostumats a pensar, a reflexionar sobre temes feixucs. Trobaven la vàlvula d’escapament en el misteri, el suspens, la ciència ficció, la comèdia…

No tenia parella, i tampoc trobava a faltar cap dona a la seva vida. Havia tingut relacions esporàdiques i amigues especials, però res seriós. No es volia comprometre perquè la seva professió l’absorbia tot el dia. Era metòdic en la seva feina i sempre es preparava a consciencia quan començava una obra nova. Investigava, feia recerca i es tancava durant dies. Els temes eren tractats amb una cura precisa i un talent extraordinari per la versemblança.

Només creia en els fets comprovats i en el que veia amb els seus propis ulls. Era un escèptic en tots els temes i aspectes. Ho qüestionava tot; si hi havia una justificació científica per algun fenomen, aquest era cert i verdader i si no era un engany o una fantasia. Era un empirista, home de lletres lògic i guiat només per la ciència.

Quan era més jove, havia estudiat periodisme i història; no obstant, no volia ser professor ni treballar en un mitjà de comunicació.

La seva passió era escriure el que li agradava i s’ho podia permetre gràcies a viure de les propietats heretades dels avis, les quals estaven totes arrendades o llogades.

Però la seva vida donà un gir inesperat quan decidí anar-se’n de vacances a Escòcia.

Volia tranquil·litat, odiava les massificacions de gent.

Amics seus li havien recomanat aquest destí; primer perquè la situació en què es trobava el país era semblant a la petita nació, la qual en formava part, l’altra raó era el paisatge, els colors, l’aire pur, el clima, la sensació d’aïllament…

Agafà un vol econòmic des de la seva ciutat i quan arribà a Glasgow ja tenia reservat un bitllet per l’autocar al poble on havia d’anar.

Estava acompanyat per poca gent, les carreteres eren desertes amb un paisatge verdós, frondós,…Arribà al seu destí, havia llogat un petit estudi en una casa rural. Ja s’havia informat prèviament que era l’únic hoste, així podria estar tranquil per escriure la seva novel·la. Ja tenia pensat l’argument i els personatges, ara només faltava enllaçar la història perquè tingués sentit. Sempre havia pensat que l’inici i el desenllaç eren els més fàcils de crear; la dificultat residia en el desenvolupament de la història i era el que li tocava fer.

Els propietaris eren gent de la terra; completament escocesos. Els va comparar amb pagesos de les terres gironines: forts, valents, decidits, treballadors i amb una mirada que transmetia un passat gloriós.

De seguida es va adaptar aquella vida organitzada, amb uns horaris estables i activitats ordenades per aprofitar qualsevol moment per escriure, tenia clar que no era un turista qualsevol, tenia un propòsit i aquest era escriure tot el dia.  S’aixecava, anava a córrer una hora, es dutxava i esmorzava. Escrivia durant tot el matí, dinava plats típics de la regió, nedava al llac una estoneta per relaxar-se. Li encantava l’aigua freda, treballava els músculs i era vigoritzant per tornar a treballar durant tota la tarda. Sopaven aviat i llavors es posava a llegir o a escoltar música. I així cada dia, es podia quedar quan volgués perquè havia agafat vol d’anada, però no de tornada.

Un dia, el punt de vista objectiu i empíric que havia tingut de la vida fins en aquell moment canvià.

Nedava pel llac tranquil, immers en els seus pensaments. De sobte va veure una ombra al seu costat, però de sobte va desaparèixer.

Pensà que s’ho havia imaginat i no li donà gens d’importància. Aquella mateixa nit, la Loreen, preparant el sopar li explicà llegendes de la zona, mentre el seu marit estava preparant la llar de foc perquè a les nits sempre refrescava. Ell no en va fer cas, era una terra de supersticions i com que no ho havia vist amb els seus propis ulls, era com si li parlés d’un món irreal.

A la tarda següent, nedant enmig de la calma, notà una carícia a l’esquena, es girà, però no veié res, segur que s’ho havia imaginat. S’estava tornant boig enmig d’aquella solitud i aquelles terres inhòspites? Tot podia ser.

La seva novel·la avançava. Tractava de la història d’un setge que havia patit la seva ciutat, ja feia més de tres cents anys i es dedicava a relatar la situació dels soldats i de la gent compromesa amb els seus ideals. No havien volgut mai ser colonitzats per ments tancades i enclavades en un passat conservador i tradicional. Aquella societat estava influenciada per les cultures europees i modernitzada, així que lluitaven per la llibertat d’expressió i defensaven la seva cultura. Mentre que els colonitzadors perseguien la manera de controlar-los i de sotmetre’ls a un règim opressiu, imposant la seva llengua, cultura i tradicions. Era un poble lluitant pels seus drets, enfrontant-se a un futur incert.

Havia passat un altre dia rutinari, a la nit, decidí passejar després de sopar. Caminant sense destí, de cop, observà una llum llunyana, semblava una figura humana. S’acostà per distingir-la millor, però quan s’adonà ja havia desaparegut i s’havia quedat un altre cop a les fosques. Era nit de lluna plena, pensà que havia estat un reflex o un miratge i no li donà cap importància.

Se n’anà a dormir i somià amb figures lluminoses, cares fascinants, cossos eteris, mirades clares i roba transparent.

Al matí següent, decidí agafar la bicicleta, en comptes de córrer. Mentre el vent acariciava el rostre, semblava que no estigues sol. Se sentia acompanyat. Era una sensació estranya i corprenedora. No l’entenia, perquè no hi havia ningú més apart d’ell en aquell camí envoltat d’arbres per totes dues bandes. De sobte, mirà cap al bosc i es trobà amb uns ulls que el miraven. Quan es parà, ja havien desaparegut.

No podia continuar així, havia de parlar amb algú, estava delirant i allò no podia ser bo per la seva ment. Decidí parlar amb la Loreen i abans d’explicar-li,  es quedà de pedra quan ella li digué si ja havia conegut la dona d’aigua,  la sirena del llac, la fada dels camins i el follet del bosc. No va saber què dir!