Món màgic

El món màgic de les fades, dones d'aigua i llibres fantàstics ens transporta a móns de somni!

Jaume

Sempre havia viscut en el seu món.

Era un solitari, alguns cops l’havien qualificat de tímid. La veritat era que buscava la solitud per poder escriure.

No escrivia novel·les de ficció perquè senzillament no era fantasiós. Deia que li faltava imaginació per recrear temps i espais irreals; per això es centrava en la història del seu país.

En aquell moment el seu país vivia en una interminable crisi econòmica i necessitava desesperadament raons per lluitar, combatre i tirar endavant dins un marc polític de canvis i incerteses.

Aquest petit país era una nació, amb la seva cultura, tradició, història i desitjava escriure sobre un fet històric real que els lectors poguessin ésser transportats en una època difícil, però a la vegada amb una gent lluitadora per arribar a una cohesió social i unitària; tenir la idea de pertànyer a un lloc i que la unió donava la força per aconseguir el que s’havien proposat.

Eren temps difícils per escriure i publicar una novel·la d’aquestes característiques perquè els lectors buscaven l’entreteniment fàcil. No estaven acostumats a pensar, a reflexionar sobre temes feixucs. Trobaven la vàlvula d’escapament en el misteri, el suspens, la ciència ficció, la comèdia…

No tenia parella, i tampoc trobava a faltar cap dona a la seva vida. Havia tingut relacions esporàdiques i amigues especials, però res seriós. No es volia comprometre perquè la seva professió l’absorbia tot el dia. Era metòdic en la seva feina i sempre es preparava a consciencia quan començava una obra nova. Investigava, feia recerca i es tancava durant dies. Els temes eren tractats amb una cura precisa i un talent extraordinari per la versemblança.

Només creia en els fets comprovats i en el que veia amb els seus propis ulls. Era un escèptic en tots els temes i aspectes. Ho qüestionava tot; si hi havia una justificació científica per algun fenomen, aquest era cert i verdader i si no era un engany o una fantasia. Era un empirista, home de lletres lògic i guiat només per la ciència.

Quan era més jove, havia estudiat periodisme i història; no obstant, no volia ser professor ni treballar en un mitjà de comunicació.

La seva passió era escriure el que li agradava i s’ho podia permetre gràcies a viure de les propietats heretades dels avis, les quals estaven totes arrendades o llogades.

Però la seva vida donà un gir inesperat quan decidí anar-se’n de vacances a Escòcia.

Volia tranquil·litat, odiava les massificacions de gent.

Amics seus li havien recomanat aquest destí; primer perquè la situació en què es trobava el país era semblant a la petita nació, la qual en formava part, l’altra raó era el paisatge, els colors, l’aire pur, el clima, la sensació d’aïllament…

Agafà un vol econòmic des de la seva ciutat i quan arribà a Glasgow ja tenia reservat un bitllet per l’autocar al poble on havia d’anar.

Estava acompanyat per poca gent, les carreteres eren desertes amb un paisatge verdós, frondós,…Arribà al seu destí, havia llogat un petit estudi en una casa rural. Ja s’havia informat prèviament que era l’únic hoste, així podria estar tranquil per escriure la seva novel·la. Ja tenia pensat l’argument i els personatges, ara només faltava enllaçar la història perquè tingués sentit. Sempre havia pensat que l’inici i el desenllaç eren els més fàcils de crear; la dificultat residia en el desenvolupament de la història i era el que li tocava fer.

Els propietaris eren gent de la terra; completament escocesos. Els va comparar amb pagesos de les terres gironines: forts, valents, decidits, treballadors i amb una mirada que transmetia un passat gloriós.

De seguida es va adaptar aquella vida organitzada, amb uns horaris estables i activitats ordenades per aprofitar qualsevol moment per escriure, tenia clar que no era un turista qualsevol, tenia un propòsit i aquest era escriure tot el dia.  S’aixecava, anava a córrer una hora, es dutxava i esmorzava. Escrivia durant tot el matí, dinava plats típics de la regió, nedava al llac una estoneta per relaxar-se. Li encantava l’aigua freda, treballava els músculs i era vigoritzant per tornar a treballar durant tota la tarda. Sopaven aviat i llavors es posava a llegir o a escoltar música. I així cada dia, es podia quedar quan volgués perquè havia agafat vol d’anada, però no de tornada.

Un dia, el punt de vista objectiu i empíric que havia tingut de la vida fins en aquell moment canvià.

Nedava pel llac tranquil, immers en els seus pensaments. De sobte va veure una ombra al seu costat, però de sobte va desaparèixer.

Pensà que s’ho havia imaginat i no li donà gens d’importància. Aquella mateixa nit, la Loreen, preparant el sopar li explicà llegendes de la zona, mentre el seu marit estava preparant la llar de foc perquè a les nits sempre refrescava. Ell no en va fer cas, era una terra de supersticions i com que no ho havia vist amb els seus propis ulls, era com si li parlés d’un món irreal.

A la tarda següent, nedant enmig de la calma, notà una carícia a l’esquena, es girà, però no veié res, segur que s’ho havia imaginat. S’estava tornant boig enmig d’aquella solitud i aquelles terres inhòspites? Tot podia ser.

La seva novel·la avançava. Tractava de la història d’un setge que havia patit la seva ciutat, ja feia més de tres cents anys i es dedicava a relatar la situació dels soldats i de la gent compromesa amb els seus ideals. No havien volgut mai ser colonitzats per ments tancades i enclavades en un passat conservador i tradicional. Aquella societat estava influenciada per les cultures europees i modernitzada, així que lluitaven per la llibertat d’expressió i defensaven la seva cultura. Mentre que els colonitzadors perseguien la manera de controlar-los i de sotmetre’ls a un règim opressiu, imposant la seva llengua, cultura i tradicions. Era un poble lluitant pels seus drets, enfrontant-se a un futur incert.

Havia passat un altre dia rutinari, a la nit, decidí passejar després de sopar. Caminant sense destí, de cop, observà una llum llunyana, semblava una figura humana. S’acostà per distingir-la millor, però quan s’adonà ja havia desaparegut i s’havia quedat un altre cop a les fosques. Era nit de lluna plena, pensà que havia estat un reflex o un miratge i no li donà cap importància.

Se n’anà a dormir i somià amb figures lluminoses, cares fascinants, cossos eteris, mirades clares i roba transparent.

Al matí següent, decidí agafar la bicicleta, en comptes de córrer. Mentre el vent acariciava el rostre, semblava que no estigues sol. Se sentia acompanyat. Era una sensació estranya i corprenedora. No l’entenia, perquè no hi havia ningú més apart d’ell en aquell camí envoltat d’arbres per totes dues bandes. De sobte, mirà cap al bosc i es trobà amb uns ulls que el miraven. Quan es parà, ja havien desaparegut.

No podia continuar així, havia de parlar amb algú, estava delirant i allò no podia ser bo per la seva ment. Decidí parlar amb la Loreen i abans d’explicar-li,  es quedà de pedra quan ella li digué si ja havia conegut la dona d’aigua,  la sirena del llac, la fada dels camins i el follet del bosc. No va saber què dir!

Clàudia

Vivia en una masia amb els meus pares, la meva germana i els meus avis.

La casa estava en un entorn privilegiat del Baix Empordà, o almenys això és el que llegia en els catàlegs de turisme.

Els meus avis eren pagesos; tenien moltes terres i es dedicaven a cultivar patates, cebes, alls, tomàquets i verdures de tot tipus.  Quan era petita em feien menjar molta col i les bledes no les suportava.

El que realment m’agradava era la fruita. Teníem un hort ple de cirerers i el meu avi plantava maduixes; les trobava boníssimes. Sempre m’empatxava.

El meu pare es portava molt bé amb el tiet Narcís. Sempre havien estat carn i ungla des de que eren petits i com que ser pagès no era el seu somni; van decidir estudiar. El meu oncle, restauració i el meu pare empresarials. Així que quan van acabar les seves carreres, en comptes d’anar a treballar per altra gent, van decidir muntar el seu propi negoci. La casa pairal tenia molt d’espai per poder convertir una part en allotjament rural, amb un petit restaurant acollidor.

Els meus avis estaven encantats de tenir els seus dos fills a casa ja que treballaven i vivien tots allà mateix. El meu tiet de seguida es va construir una caseta de planta baixa en un petit terreny al costat d’una font i allà es va instal·lar amb la tieta Remei  i els meus cosins, en Pep i en Sergi. En realitat preferia la tranquil·litat d’estar apartat de la cuina durant el seu temps lliure. En canvi, el meu pare que gestionava  la comptabilitat i la mare que l’ajudava en tot el que podia i més, els va semblar perfecte quedar-se a la casa antiga.

Serra de Daró no tenia gaire habitants i no hi havia gaire res a fer. Quan era petita, anava amb bicicleta, donava menjar a les gallines i era perseguida per porcins. Em sentia a gust en la vida de camp, estudiava en una escola rural de pocs alumnes. Tots ens coneixíem i era com estar en una gran família.

Tot canvià a l’acabar la primària. Em tocà anar a l’institut de Torroella de Montgrí. I de seguida em vaig sentir fora de lloc en aquell edifici tan gran i tan tancat, semblava una presó. Acostumada a la vida a l’aire lliure, tantes hores allà tancats no podia ser bo per la salut.

Al final em vaig haver d’acostumar a aquells horaris infernals i a molts de deures. No entenia com podia ser que els professors no entenguessin que teníem més de deu assignatures i que si tots ens posaven feina, treballs i exàmens; les persones com jo que ens interessava aprendre i ens importaven les notes, ens passàvem tots els dies tancats a casa estudiant. Així va passar el primer any a l’institut. Només van passar dues coses bones,  vaig conèixer en David, el meu millor amic i la Sandra que de seguida ens vam convertir en inseparables.

En David vivia a l’Estartit i durant l’estiu ens convidava a la Sandra i en a mi a passar uns dies a casa seu. Ens banyàvem a la piscina, preníem el sol, anàvem a les Illes Medes de visita amb vaixell…va ser un descobriment per mi ja que en aquell moment vaig saber el que veritablement m’agradaria estudiar: biologia marina.

Van passar dos cursos.

Quan fèiem tercer. Ens pensàvem que érem grans però no ho érem. Continuàvem estant junts tots tres i ens enteníem perfectament. En David era divertit, intel·ligent, una mica mandrós per estudiar, però no li feia falta perquè de seguida memoritzava el que escoltava i l’interessava.

En canvi, la Sandra,  estava somiant sempre desperta.

A ella li agradava un actor, segons ella guapíssim que sortia a la sèrie coneguda com "Polseres vermelles” i sempre m’estava parlant d’ell. Era com si el conegués.

Lògicament, estava encapritxada de l’Àlex, en Lleó de “Polseres Vermelles”. 

A mi no em passava aquests capricis emocionals per famosos, senzillament perquè no els coneixia ni sabia res d’ells.  Em sentia com una mica fora de lloc entre les meves amigues de l’institut, perquè mentre elles pensaven en nois i ídols; el meu cap sempre estava a casa rodejada dels meus animals. En realitat qui m’agradava era en David, però érem tan amics que no m’atrevia a expressar els meus sentiments i no volia espatllar la relació que teníem tots tres.

Un dia inesperat, el pare estava parlant d’una reserva feta per uns famosos de Barcelona que volien filmar unes escenes a la platja. Eren els de “Polseres vermelles” i s’allotjarien a la casa rural. Quan li vaig explicar a la Sandra, es tornà boja, volia quedar-se a casa totes les dies i nits i perseguir el pobre Àlex.

Va arribar el cap de setmana, la meva família i jo vam tenir molta feina, mentre la Sandra estava per allà esperant la seva oportunitat per pescar el  príncep dels seus somnis.

Sort d’en David que la tenia entretinguda, mentre m’encarregava que tot estigués al seu lloc. Al final del dia, sempre tenia un moment per en Duc, el meu gos preferit, era un pastor alemany que li encantava córrer pel camp.

El que no sabia en aquell moment era que l’heroi de la Sandra estava passejant pel mateix lloc. Ens trobàrem pel camí i em digué si em podia acompanyar; en aquell moment vaig pensar en la Sandra i em sentia malament pel que feia, era com si la traís. Però, no va passar res. Només vam parlar de diversos temes que ens interessaven en aquella època; vaig sentir una connexió especial amb ell, no obstant, de seguida me’l vaig voler treure del cap perquè era un amor impossible.

Vaig fer veure que no havia passat res.

Lògicament la Sandra somiadora va continuar essent-ho i va tenir altres ídols, apart de l’Àlex.

Passaren els anys i un dia em trucà per dir-me que s’havia compromès I em convidà a sopar. Em comentà que podia portar la meva parella.

Quan vam arribar a casa de la Sandra ja ens estaven esperant.

La Sandra estava amb en David i jo estava amb l’Àlex.

POLSERES VERMELLES

Albert

Albert

S’aixecà a les set del matí, begué un batut proteínic, es canvià i marxà a córrer una hora. Tornà a casa, es dutxà, va esmorzar i es va preparar per anar a la perruqueria.

Obrí el negoci a les nou. Aquell dia tenia feina, encara que fos el dia de Sant Jordi. Era un dimarts i per ell no era festa; era un dia com un altre.

Li encantava pentinar, rentar, tallar,…era bo en la seva feina i les clientes estaven contentes. Moltes estaven fascinades pel seu atractiu; no obstant això les intentava tractar a totes per igual.

Agafà un descans de mitja hora per dinar un entrepà i pujà al pis de dalt per estar tranquil. Es trobà a la Mireia; sempre coincidien aquella estona. Li agradava parlar amb ella perquè el tranquil·litzava amb la seva veu melodiosa, tenia una paciència inacabable amb les clientes i sempre tenia una per dir. No s’avorria mai amb ella. I van començar a parlar:

-          Albert, encara no t’han regalat res?

-          No, ja saps que no tinc parella. A més les úniques roses que he vist són les que he comprat aquest matí a la floristeria del barri. I tu? Que sempre estàs amunt i avall, a qui li toca regalar-te la rosa? En Xavi, en Pau, en Jaume, en…

-          Para, para, que no tinc tants homes com tu et penses, al final em faràs sentir una meuca…bé, ja ho sé que ho dius de broma, però no vull que et pensis que sóc una fresca!

-          Home, Mireia, mai pensaria això de tu! A més la vida està per gaudir dels petits moments de plaer que t’ofereixen, si jo pogués també ho faria, encara que no tinc temps per buscar…o potser sóc massa exigent.

-          Exigent, tu? Però si ets comprensiu, amable, una mica inquiet, amb sentit de l’humor…ja ho pots ésser una mica d’exigent, perquè sinó tens tendència a adoptar persones desvalgudes que et necessiten i no et donen res a canvi.

-          Tampoc serà tan, ja sé que tinc una debilitat pels més desafavorits i per la gent necessitada; és superior a mi l’instint de sobreprotecció que tinc.

En aquell moment, la Gemma els va interrompre dient que havia arribat la clienta preferida de l’Albert. Es deia Noemí i venia per fer-se metxes.

L’Albert baixà les escales i veié la Noemí amb un paquet a la mà que li donava, dient-li “Feliç Sant Jordi”. L’obrí i es trobà el llibre que tenia ganes de llegir des de feia temps. Sempre li havia anat al darrere aquesta clienta i la trobava molt simpàtica i espavilada. Potser era el començament d’una amistat especial.

Així que l’Albert besà a la Noemí als llavis per agrair-li el regal, mentre la porta s’obria i entrava un noi alt, ben plantat, cos escultural, elegant  amb una rosa blanca a la mà demanant per ell!

L'amor no té edat

LOVE