Clàudia

Vivia en una masia amb els meus pares, la meva germana i els meus avis.

La casa estava en un entorn privilegiat del Baix Empordà, o almenys això és el que llegia en els catàlegs de turisme.

Els meus avis eren pagesos; tenien moltes terres i es dedicaven a cultivar patates, cebes, alls, tomàquets i verdures de tot tipus.  Quan era petita em feien menjar molta col i les bledes no les suportava.

El que realment m’agradava era la fruita. Teníem un hort ple de cirerers i el meu avi plantava maduixes; les trobava boníssimes. Sempre m’empatxava.

El meu pare es portava molt bé amb el tiet Narcís. Sempre havien estat carn i ungla des de que eren petits i com que ser pagès no era el seu somni; van decidir estudiar. El meu oncle, restauració i el meu pare empresarials. Així que quan van acabar les seves carreres, en comptes d’anar a treballar per altra gent, van decidir muntar el seu propi negoci. La casa pairal tenia molt d’espai per poder convertir una part en allotjament rural, amb un petit restaurant acollidor.

Els meus avis estaven encantats de tenir els seus dos fills a casa ja que treballaven i vivien tots allà mateix. El meu tiet de seguida es va construir una caseta de planta baixa en un petit terreny al costat d’una font i allà es va instal·lar amb la tieta Remei  i els meus cosins, en Pep i en Sergi. En realitat preferia la tranquil·litat d’estar apartat de la cuina durant el seu temps lliure. En canvi, el meu pare que gestionava  la comptabilitat i la mare que l’ajudava en tot el que podia i més, els va semblar perfecte quedar-se a la casa antiga.

Serra de Daró no tenia gaire habitants i no hi havia gaire res a fer. Quan era petita, anava amb bicicleta, donava menjar a les gallines i era perseguida per porcins. Em sentia a gust en la vida de camp, estudiava en una escola rural de pocs alumnes. Tots ens coneixíem i era com estar en una gran família.

Tot canvià a l’acabar la primària. Em tocà anar a l’institut de Torroella de Montgrí. I de seguida em vaig sentir fora de lloc en aquell edifici tan gran i tan tancat, semblava una presó. Acostumada a la vida a l’aire lliure, tantes hores allà tancats no podia ser bo per la salut.

Al final em vaig haver d’acostumar a aquells horaris infernals i a molts de deures. No entenia com podia ser que els professors no entenguessin que teníem més de deu assignatures i que si tots ens posaven feina, treballs i exàmens; les persones com jo que ens interessava aprendre i ens importaven les notes, ens passàvem tots els dies tancats a casa estudiant. Així va passar el primer any a l’institut. Només van passar dues coses bones,  vaig conèixer en David, el meu millor amic i la Sandra que de seguida ens vam convertir en inseparables.

En David vivia a l’Estartit i durant l’estiu ens convidava a la Sandra i en a mi a passar uns dies a casa seu. Ens banyàvem a la piscina, preníem el sol, anàvem a les Illes Medes de visita amb vaixell…va ser un descobriment per mi ja que en aquell moment vaig saber el que veritablement m’agradaria estudiar: biologia marina.

Van passar dos cursos.

Quan fèiem tercer. Ens pensàvem que érem grans però no ho érem. Continuàvem estant junts tots tres i ens enteníem perfectament. En David era divertit, intel·ligent, una mica mandrós per estudiar, però no li feia falta perquè de seguida memoritzava el que escoltava i l’interessava.

En canvi, la Sandra,  estava somiant sempre desperta.

A ella li agradava un actor, segons ella guapíssim que sortia a la sèrie coneguda com "Polseres vermelles” i sempre m’estava parlant d’ell. Era com si el conegués.

Lògicament, estava encapritxada de l’Àlex, en Lleó de “Polseres Vermelles”. 

A mi no em passava aquests capricis emocionals per famosos, senzillament perquè no els coneixia ni sabia res d’ells.  Em sentia com una mica fora de lloc entre les meves amigues de l’institut, perquè mentre elles pensaven en nois i ídols; el meu cap sempre estava a casa rodejada dels meus animals. En realitat qui m’agradava era en David, però érem tan amics que no m’atrevia a expressar els meus sentiments i no volia espatllar la relació que teníem tots tres.

Un dia inesperat, el pare estava parlant d’una reserva feta per uns famosos de Barcelona que volien filmar unes escenes a la platja. Eren els de “Polseres vermelles” i s’allotjarien a la casa rural. Quan li vaig explicar a la Sandra, es tornà boja, volia quedar-se a casa totes les dies i nits i perseguir el pobre Àlex.

Va arribar el cap de setmana, la meva família i jo vam tenir molta feina, mentre la Sandra estava per allà esperant la seva oportunitat per pescar el  príncep dels seus somnis.

Sort d’en David que la tenia entretinguda, mentre m’encarregava que tot estigués al seu lloc. Al final del dia, sempre tenia un moment per en Duc, el meu gos preferit, era un pastor alemany que li encantava córrer pel camp.

El que no sabia en aquell moment era que l’heroi de la Sandra estava passejant pel mateix lloc. Ens trobàrem pel camí i em digué si em podia acompanyar; en aquell moment vaig pensar en la Sandra i em sentia malament pel que feia, era com si la traís. Però, no va passar res. Només vam parlar de diversos temes que ens interessaven en aquella època; vaig sentir una connexió especial amb ell, no obstant, de seguida me’l vaig voler treure del cap perquè era un amor impossible.

Vaig fer veure que no havia passat res.

Lògicament la Sandra somiadora va continuar essent-ho i va tenir altres ídols, apart de l’Àlex.

Passaren els anys i un dia em trucà per dir-me que s’havia compromès I em convidà a sopar. Em comentà que podia portar la meva parella.

Quan vam arribar a casa de la Sandra ja ens estaven esperant.

La Sandra estava amb en David i jo estava amb l’Àlex.