lunes, 22 de abril de 2013

Albert

Albert
S’aixecà a les set del matí, begué un batut proteínic, es canvià i marxà a córrer una hora. Tornà a casa, es dutxà, va esmorzar i es va preparar per anar a la perruqueria.
Obrí el negoci a les nou. Aquell dia tenia feina, encara que fos el dia de Sant Jordi. Era un dimarts i per ell no era festa; era un dia com un altre.
Li encantava pentinar, rentar, tallar,…era bo en la seva feina i les clientes estaven contentes. Moltes estaven fascinades pel seu atractiu; no obstant això les intentava tractar a totes per igual.
Agafà un descans de mitja hora per dinar un entrepà i pujà al pis de dalt per estar tranquil. Es trobà a la Mireia; sempre coincidien aquella estona. Li agradava parlar amb ella perquè el tranquil·litzava amb la seva veu melodiosa, tenia una paciència inacabable amb les clientes i sempre tenia una per dir. No s’avorria mai amb ella. I van començar a parlar:
-          Albert, encara no t’han regalat res?
-          No, ja saps que no tinc parella. A més les úniques roses que he vist són les que he comprat aquest matí a la floristeria del barri. I tu? Que sempre estàs amunt i avall, a qui li toca regalar-te la rosa? En Xavi, en Pau, en Jaume, en…
-          Para, para, que no tinc tants homes com tu et penses, al final em faràs sentir una meuca…bé, ja ho sé que ho dius de broma, però no vull que et pensis que sóc una fresca!
-          Home, Mireia, mai pensaria això de tu! A més la vida està per gaudir dels petits moments de plaer que t’ofereixen, si jo pogués també ho faria, encara que no tinc temps per buscar…o potser sóc massa exigent.
-          Exigent, tu? Però si ets comprensiu, amable, una mica inquiet, amb sentit de l’humor…ja ho pots ésser una mica d’exigent, perquè sinó tens tendència a adoptar persones desvalgudes que et necessiten i no et donen res a canvi.
-          Tampoc serà tan, ja sé que tinc una debilitat pels més desafavorits i per la gent necessitada; és superior a mi l’instint de sobreprotecció que tinc.
En aquell moment, la Gemma els va interrompre dient que havia arribat la clienta preferida de l’Albert. Es deia Noemí i venia per fer-se metxes.
L’Albert baixà les escales i veié la Noemí amb un paquet a la mà que li donava, dient-li “Feliç Sant Jordi”. L’obrí i es trobà el llibre que tenia ganes de llegir des de feia temps. Sempre li havia anat al darrere aquesta clienta i la trobava molt simpàtica i espavilada. Potser era el començament d’una amistat especial.
Així que l’Albert besà a la Noemí als llavis per agrair-li el regal, mentre la porta s’obria i entrava un noi alt, ben plantat, cos escultural, elegant  amb una rosa blanca a la mà demanant per ell!

No hay comentarios:

Publicar un comentario