Laura i Joan
Dia
La Laura estava dormida perquè aquella setmana tenia torn de nits. Es sentia esgotada i no se’n recordava que era Sant Jordi.
Es passà tot el dia a casa, descansant.
La seva amiga Irene la va trucar:
- Hola Laura, ja t’ha regalat la rosa en Joan?
- Quina rosa?
- Nena, és Sant Jordi o no saps ni quin dia som?
- Doncs no, aquesta setmana vaig de nits i en Joan treballa de dies, així que no ens hem trobat ni coincidit.
- Bé, a veure si et fa una sorpresa, que ja seria hora que es decidís, per cert, no deus haver tingut temps de comprar el llibre.
- Com vols que tingui temps de pensar en aquestes coses? No sé ni quina hora és!
- Ai, reina, aquesta feina et matarà! Sempre estàs treballant, sí, ja sé que ho fas per vocació, però és que t’absorbeix tan que no tens temps ni de mantenir una relació, per això t’has d’afanyar a pescar en Joan.
- Ja saps que només som amics, a més a més, a la feina totes li van al darrere.
- Sí, però pel que m’expliques heu connectat i podries aprofitar-ho!
- En aquests moments no estic per pensar en res, i faig tard, així que et deixo, gràcies per trucar Irene.
- D’acord, que vagi bé la nit, un petó.
- Un petó, adéu!
Nit
Entrà a treballar a les deu de la nit. Hi havia molta feina, com sempre, els passadissos plens, entrades i sortides a la planta d’urgències, on li tocava guàrdia.
Els accidents, les operacions, les malalties no deixaven d’existir perquè fos el dia dels enamorats.
El cap de personal la cridà al seu despatx per megafonia. Ràpidament s’hi va haver de presentar. El seu cap era un home calb, panxut, amb barba, una mica deixat, fumava molt i tenia debilitat per la Laura.
Quan entrà al despatx, el seu cap li digué que no estava satisfet amb la seva feina i que per estar-ho, hauria de fer algun treball extra.
Se li acostà i li començà a acariciar el braç; ella pensà que era repulsiu, no aguantava el contacte amb aquell home.
No li havia explicat a ningú que el “porc” del seu cap, feia temps que tenia ganes de llençar-se a sobre d’ella; tenia vergonya del que poguessin pensar la gent.
Segur que pensarien que el provocava ella, i no era veritat; però el poder que tenia aquell home a l’hospital era immens. Era un gran cirurgià i amb molt de prestigi, així que segur que perdria ella en qualsevol demanda.
Les seves mans no paraven i ella no podia treure-se’l de sobre, fins que li donà una cossa on feia més mal i quedà recargolat al terra.
En aquell moment, la porta s’obrí i la Laura es quedà mirant una rosa vermella portada per una mà morena i una bata blanca. De cop, les seves mirades es trobaren i la Laura pensà: “Perquè en aquest precís instant havia d’aparèixer en Joan?”.
No hay comentarios:
Publicar un comentario