Ariadna

Tenia quinze anys el primer cop que el vaig veure. Ell en tenia disset.

Estudiava amb les monges de les Carmelites i totes les meves companyes eren nenes.

A mi no m’agradaven els nens de la meva edat perquè els veia massa petits i immadurs. A més a més, sempre havia somiat amb prínceps o cavallers amb armadura muntats amb un cavall blanc. Tenien tots els atributs i qualitats que buscava en un noi: fortalesa, valentia, aparença física atractiva, Fidelitat als seus principis, optimisme, honestedat,…

 Els protagonistes de les pel·lícules que mirava sempre eren herois rebels que buscaven la seva redempció a partir de situacions que els feien més humans o simplement vivien aventures i s’enamoraven d’alguna bona noia que coneixien. Normalment, sempre havien de passar molts esdeveniments junts fins que s’adonessin que estaven fets l’un per l’altre.  

Vivia en el món dels llibres; quan vaig llegir per primer cop “Les cròniques de Nàrnia” de seguida em vaig sentir identificada amb els  protagonistes perquè s’endinsaven en la història èpica d’un altre món alternatiu i fantasiós.

Cada dia abans d’anar a dormir, em posava a llegir aquestes històries fantàstiques  que em transportaven a aquests mons imaginaris i el primer cop que em vaig enamorar va ser d’un noi que estudiava Batxillerat a La Salle.

Estàvem completament allunyats en tot; amistats, cercles acadèmics, l’edat era un dels obstacles més grans. Jo era una nena i ell ja era un home.

Era un amor platònic. El veia amb els seus amics prenent una copa al centre de la ciutat i sempre el veia segur d’ell mateix. Em fixava que moltes noies se’l miraven, però ell no els feia cas i ignorava l’atracció que exercia al sexe femení; l’admirava per la seva actitud senzilla i humil.

Mentre ell estava apuntat al club exclusiu de tennis de la ciutat; les meva colla anava amb bicicleta. A l’hivern anava a esquiar i a l’estiu navegava amb el seu veler. Nosaltres a l’hivern jugàvem a bitlles i a l’estiu preníem el sol al jardí de casa. Estàvem a anys llum de coincidir. Els nostres cercles socials no es podien barrejar.

Vivíem en una ciutat provinciana i tradicional amb ments estretes i gent xafardera. No teníem coneguts en comú perquè simplement, les nostres amistats, famílies, estudis i aficions diferien completament a causa de la classe social a que pertanyíem.

Els meus pares, el meu germà i jo vivíem en un barri modest i els nostres veïns eren persones com nosaltres. M’agradava especialment el meu carrer perquè tots teníem cases de planta baixa amb un petit jardí al davant. Alguns cultivaven verdures i havien plantat algun fruiter. A nosaltres ens encantava tenir gespa, i quan feia bon tems gaudíem de menjar a fora. En Dax, un pastor alemany molt afectuós estava sempre jugant i corrent pel jardí, era el seu espai privat i nosaltres encantats que gaudís.

L’Aleix i jo ajudàvem als pares al negoci familiar. Es dedicaven a la reparació d’ordinadors i venta d’aparells d’informàtica i electrònica. El meu germà li encantava tot aquest món. Jo atenia els clients, agafava comandes i trucades; era bona amb el tracte amb el públic i a mesura que va passar el temps, vaig pensar que seria una bona idea estudiar Turisme.

Mentre estudiava la carrera, vaig conèixer molts nois i vaig tenir molts amics; però alguna cosa sempre m’impedia mantenir una relació sentimental. M’havia obsessionat per un noi ideal que no el coneixia de res i que potser si ens haguéssim conegut, hagués pensat que no tenia res a veure amb el que m’havia imaginat d’ell. Però era difícil per mi superar aquells somnis d’adolescent.

Durant els estius, treballava en un hotel de la Costa Brava. Era un petit hotel amb encant i acollidor davant el mar. Cada matí m’aixecava  aviat, anava a córrer a la platja i em banyava en aquell mar, em donava una calma i una tranquil·litat per començar el dia amb renovades forces,  amb una energia positiva que em durava tot el dia.

Estava a la recepció i atenia els clients amb tot el que necessitessin, em sentia molt gratificada perquè sempre m’havia costat parlar en anglès i gràcies a les meves tasques, adquiria fluïdesa parlant amb estrangers.

El primer estiu, vaig conèixer en Pierre, era francès i havia vingut de vacances. La seva família sempre agafava el mateix hotel per passar uns dies el mes de juliol.  Els encantava la zona de S’Agaró. Ell era com jo perquè li agradava aixecar-se aviat al matí per nedar a la piscina quan no hi havia ningú, abans d’esmorzar. Era prim i fibrós. No era gaire alt; però tenia un cos treballat perquè a vegades el veia al jardí fent uns moviments precisos de tècniques orientals amb unes postures que em feien quedar bocabadada. Sempre m’havien agradat els nois grans, però en Pierre i jo teníem la mateixa edat; en aquell moment divuit anys.

Ens vam fer amics de seguida. Parlàvem de tot: llibres, pel·lícules, pintura, música, cultura, art…era un noi renaixentista en tots els aspectes. Quan era més jove, m’havien agradat els nois que semblaven trets d’una novel·la gòtica medieval; en Pierre era tot el contrari.

Sempre em deia que per ser un home equilibrat, havia de mantenir un control absolut de les seves emocions i l’exercici físic l’ajudava a arribar a una completa comunió de cos i ment.

Em va ajudar a disciplinar, perquè sempre havia estat molt obsessiva amb qualsevol tema que m’interessés i em va fer aprendre a dosificar les activitats, portant una vida plena i harmoniosa.

Es va convertir en el meu millor amic, ens complementàvem, així que quan va aparèixer l’home de la meva vida ja estava preparada per rebre’l.

I no va tardar gens, a principis de setembre, quan ja m’havia acomiadat d’en Pierre i només estàvem en contacte per “mail” i “Facebook”, va aparèixer a l’hotel en Jaume. Era un home d’uns quaranta anys. Elegant, ben plantat, semblava un executiu. En realitat ho era perquè havia vingut per fer l’ampliació de la part de l’spa de l’hotel. Parlava seductorament i tenia un magnetisme irresistible. Em vaig assabentar que estava separat i que tenia tres fills ja adults. Un dia parlant em va confessar que després de molts anys amb la seva dona, compartint-ho tot des de que anaven a l’institut; ell s’havia adonat que havia canviat i que ella no. S’havien distanciat sense adonar-se’n i quan s’acaba la química, el que no es pot fer és mantenir una relació només pel fet dels fills o de la por de quedar-te sol. En Jaume va veure de seguida que connectàvem i que ens enteníem. Hi havia moments que pensava que era massa gran per mi, no obstant això, sempre m’havien atret els homes més grans i madurs, realment sentia una passió i una atracció irresistibles, no es podia evitar.

Al dia següent d’aquesta conversa tan íntima i compartir unes abraçades amb uns quants petons. En Jaume va venir a la recepció de l’hotel amb el seu fill, que també era arquitecte i que treballaven junts. No l’havia vist mai, me n’havia parlat per sobre, però el que mai m’hagués imaginat era que aquell noi que tenia al davant era el meu amor platònic!