Jordi i Clara

La història d’en Jordi i la Clara

Dia

Era el dia de Sant Jordi, havia tingut un dia horrorós. No li agradaven aquests dies especials dedicats als enamorats. Ningú li havia regalat cap llibre, ell tampoc havia comprat cap rosa. No hi havia ningú especial en la seva vida, ni tampoc podia deixar entrar algú al seu cor.

Així que havia decidit agafar-se el dia lliure i quedar-se a casa sol; escoltant música, fent els exercicis de ioga, cuinant…tot per no pensar.

Nit

Algú trucava a la porta, ell obrí.

-          Hola, què fas aquí? No t’esperava, em pensava que ja estaves a casa.

-          Doncs no, he sortit amb les amigues i els he dit als pares que em quedava a casa de la de la meva millor amiga. Era una mentida per deixar-los tranquils i que no patissin per mi. Li he dit a la Judit que et venia a veure, que tenia moltes ganes d’estar amb tu i que et necessito.

-          Em necessites? Això és nou. No et puc oferir res, perquè ja saps a què em dedico i tu ets la meva millor amiga i no et vull perdre.  Confio en tu i no m’havia passat amb ningú. Ja saps que sempre he estat sol i que no estic preparat per cap relació estable; no et puc oferir el que et mereixes ni el que necessites.

-          Perquè no? Ets el meu millor amic. Hem compartit converses, estones robades al cotxe, m’has protegit i m’has acompanyat en moments dolorosos…

-          Ja sé que estem molt units des de que vaig venir a viure aquí al barri, però ja saps quina reputació tinc i el que diuen de mi la gent, sé que veure’ns d’amagat no pot ser bo per tu.

-          M’és igual el que diguin de tu, no m’importa, et conec i sé que no em faries mai mal expressament i sempre has estat sincer amb mi. Em podies haver enganyat i no ho has fet, valoro molt la teva honestedat. Sé que sóc massa jove i em veus com una germana petita, però jo no et veig així. Sí, sé que has estat com un germà gran,  però et desitjo i no puc evitar-ho.

-          No puc Clara, no ho entens?  I no perquè no vulgui, és que no està bé!

En aquell moment, ella s’acostà a ell i l’abraçà. Va notar la seva excitació a través de la seva roba. El notava en tensió. Ell tenia els braços estirats al seu costat, no la volia tocar, les mans en punys. Si l’acariciava seria la seva perdició.

De sobte el timbre sonà. 

Ell es separà d’ella com si l’haguessin cremat. Se la mirà d’una manera estranya. La deixà allà dreta, ella tenia llàgrimes als ulls…

La Clara el seguí.

Per segon cop aquell dia obrí la porta.

En Jordi es quedà astorat davant la porta, no sabia què dir.

Aquella senyora estengué la seva mà, els mirà a tots dos i li digué:

-          L’agència m’ha donat la teva adreça i m’han dit que estaves lliure. O no?