Salvador

La meva família havia estat sempre lligada a la medicina.

El meu pare tenia dos germans i una germana. Els dos oncles eren metges de capçalera i vivien respectivament en pobles de la província. La tieta era psiquiatra i tenia una consulta a la capital.

Jo era el gran i segons el pare havia de continuar amb la tradició familiar. L’hereu d’una nissaga familiar que es remuntava a un parell de segles enrere.

Des de ben petit era aprensiu a tot el tema mèdic. Per aquesta raó em sentia com un incomprès en l’entorn familiar parental; sort de la mare que m’entenia i m’animava a fer el que realment m’inspirava. No obstant això, no sabia cap a on encarar el meu futur perquè se suposava que estava destinat a ser metge.

Quan era petit, mentre jugava amb avions i em fascinava el tema de volar; el meu germà jugava amb les seves amigues a metges i infermeres. Tot va començar com una activitat innocent, encara que al fer-se gran, va demostrar una habilitat innata a tractar les noies perquè li confiessin tots els seus dubtes sexuals, amorosos i emocionals.

En l’actualitat és un gran psicòleg, establert als Estats Units i es dedica a tractar relacions de parella.

La Laura, la meva germana també tenia una atracció irresistible per rescatar animals indefensos i maltractats per la societat. Un dia portava un ocell atropellat, un altre tenia als seus braços un gatet esquifit i afamat; a casa sempre teníem una mascota adoptada a casa.

Actualment és una gran veterinària.

La meva afició pels avions em portà a estudiar per ser pilot i ho vaig aconseguir. Viatjava sempre i em sentia feliç al cel. Era superficial, impulsiu, aventurer, materialista, per cert, mai em vaig considerar guapo, però tenia un encant que encisava, o almenys això era el que em deien totes les hostesses amb qui treballava. Em vaig encapritxar d’unes quantes d’elles perquè sempre havia pensat que qualsevol dona té un atractiu especial. Quan era jove no em volia lligar a ningú; tenia una necessitat interior de ser lliure com un ocell. Cap de les noies que vaig conèixer em va  fer enamorar. M’agradava sentir que tenia el món a les meves mans.

Sempre m’havia sentit invencible i era atrevit amb tot el que feia. Tenia una naturalesa inquieta i la meva hiperactivitat no em deixava estar quiet ni un segon. Practicava l’ala delta, el paracaigudisme; fins que em vaig aficionar a les curses de cotxes. No sé si va ser el destí que volia donar-me una lliçó perquè el meu hàbitat havia estat sempre l’aire i el primer cop que vaig competir em vaig lesionar. Però vaig seguir temptant la meva sort, fins que un dia amb una mala sortida vaig tenir l’accident que em canvià la vida.

Vaig estar inconscient durant una setmana. Quan vaig despertar, estava rodejat de la meva família de metges en un hospital. El primer que vaig notar era que no sentia les cames i no les podia moure. Vaig pensar que eren els calmants i que segur que l’efecte que tenia de confusió se’m passaria. Però van passar els dies i tot seguia igual. Em recuperava ràpidament; tenia uns braços forts i la musculatura del meu cos  anava prenent forma.

El que em feia por era que no recuperava el moviment de cintura per vall. Però era una persona de fortes conviccions, positiva amb energia i estava disposat a tot per tal d’aconseguir tornar a caminar.

Anava a l’institut Guttmann per la rehabilitació i cada dia em sentia més fort i animat. Feia petits progressos; els metges m’havien dit que no hi havia res a fer. Era una paraula que no entrava en el meu vocabulari. Creia fermament que amb fe, esperança, voluntat i sacrifici podia arribar als meus objectius. La meva família em va recolzar molt en aquells temps; sobretot el meu pare. Aquell home imponent que sempre m’havia fet por i que imposava respecte, es va convertir en un gran aliat. En aquells moments, em vaig adonar que m’estimava igual encara que no m’hagués convertit en metge.

Sempre havia envejat la relació que tenien els meus pares. Es complementaven i s’havien casat per amor i amb el temps i els anys es continuaven estimant. Creia fermament en la fidelitat en la parella; però no havia trobat a ningú amb qui compartir-la, fins que vaig conèixer a l’Alba.

L’Alba era una noia que havia tingut un accident anant amb moto amb  el seu xicot; ell havia mort a l’acte i ella havia sobreviscut. Li havia costat un any recuperar-se de l’accident i de la idea que hauria d’anar amb cadira de rodes tota la vida. Era forta i ens vam fer amics de seguida. Tenia una manera de veure la vida com si fos un miracle i donava gràcies cada dia a estar viva.

Llegíem llibres d’autoajuda, practicàvem la meditació i la relaxació per enfortir les nostres ments contra pensaments tòxics que podien fer-nos recaure en el pou de la lamentació i del victimisme.

Ens trobàvem a rehabilitació i compartíem converses, somnis, anhels. Normalment en una noia veia un cos físic bonic i l’aparença era molt important. Amb ella, tot es va convertir en una unió espiritual perquè no vam intercanviar ni un petó. Amb les paraules, mirades i gestos ens comunicàvem i sentíem que érem ànimes bessones i que ens havíem trobat per estar junts.

Fins que la meva recuperació em distancià de l’Alba. Al recuperar la mobilitat a les cames, vaig deixar d’anar al centre. Volia oblidar el que m’havia passat, fer veure que era el mateix d’abans.

L’Alba em trucava, m’enviava missatges i li donava excuses que tenia feina i que no podia quedar o parlar amb ella. Em comportava com un egoista i com una persona sense sentiments; però no podia evitar tornar a sentir-me lliure per recuperar la meva vida anterior.

En canvi, tot era diferent, la meva plaça de pilot havia estat coberta perquè se suposava que no em recuperaria. La meva família tenia la seva vida establerta. Les aficions que em feien sentir viu, ja no m’atreien com abans; un amic meu tenia unes vinyes a l’Empordà i em convidà uns dies a provar vins. L’experiència va ser tan enriquidora que em vaig apuntar a uns cursos per obtenir el diploma de sommelier. 

I vaig conèixer l’Estel. Era elegant, enigmàtica; portava sempre vestits a la última moda amb sabates negres de taló. Sempre anava amb tons foscos. Amb una cabellera negra, els ulls maquillats amb ombres i uns llavis sensuals fets pel pecat. Era la diva dels vins de qualitat.

Quan assaboria qualsevol vi selecte amb aquella boca de tons vermellosos, era com si toqués el cel. Ens vam fer inseparables. Anàvem a totes les convencions i esdeveniments importants com a convidats imprescindibles. Em comentà d’ obrir un restaurant especialitzat en vins a la ciutat ja que no n’hi havia cap i ens vam fer socis i a la vegada amants. Era la relació que sempre havia somiat quan  era jove; ella era com jo, no volia cap lligam i estava bé amb el que compartíem. Ella era una coqueta i una presencia molt sensual; tenia a tots els clients hipnotitzats. Es dedicava a vendre i promocionar vins típics de la comarca amb el seu encant i era una fantàstica empresària. Però era com si li faltés substància, ja que no parlàvem de qualsevol tema, sinó que sempre era el vi, el negoci i els diners.

A mesura que passava el temps, sentia com si em faltés alguna cosa en la vida.

Fins que la Laura em convidà un dia a ajudar-la amb la seva feina. Ella treballava amb cavalls per ajudar a nens discapacitats i amb trastorns emocionals.

Eren cavalls pacífics, calmats, amb una energia natural i de seguida la gent que els muntava podien sentir la connexió que s’establia per tranquil·litzar i curar ferides físiques i emocionals.

Vaig aprendre a muntar a cavall i era alliberador. Deixava enrere les tensions de la feina, em relaxava, m’agradava estar amb mainada. No m’havia plantejat mai tenir fills, l’Estel no en volia i també jo havia pensat que tampoc. Aquells dies en companyia de la meva germana, dels cavalls i dels nens vaig tornar als meus orígens i em plantejà una sèrie de preguntes sobre com havia actuat i si l’accident havia estat una lliçó per mi, realment no havia après res sobre la vida ja que continuava en l’espiral de la superficialitat.

Així que vaig prendre la decisió de trucar a l’Alba i convidar-la a muntar a cavall.

He deixat enrere la vida de “glamour” amb l’Estel que era un miratge, encara que molt bona persona perquè encara continuem essent socis. I la Laura, l’Alba i jo treballem junts en construir un món millor amb un missatge ple d’il·lusió perquè estem esperant la nostra primera filla que es dirà Esperança.