Món màgic

El món màgic de les fades, dones d'aigua i llibres fantàstics ens transporta a móns de somni!

Jaume

Sempre havia viscut en el seu món.

Era un solitari, alguns cops l’havien qualificat de tímid. La veritat era que buscava la solitud per poder escriure.

No escrivia novel·les de ficció perquè senzillament no era fantasiós. Deia que li faltava imaginació per recrear temps i espais irreals; per això es centrava en la història del seu país.

En aquell moment el seu país vivia en una interminable crisi econòmica i necessitava desesperadament raons per lluitar, combatre i tirar endavant dins un marc polític de canvis i incerteses.

Aquest petit país era una nació, amb la seva cultura, tradició, història i desitjava escriure sobre un fet històric real que els lectors poguessin ésser transportats en una època difícil, però a la vegada amb una gent lluitadora per arribar a una cohesió social i unitària; tenir la idea de pertànyer a un lloc i que la unió donava la força per aconseguir el que s’havien proposat.

Eren temps difícils per escriure i publicar una novel·la d’aquestes característiques perquè els lectors buscaven l’entreteniment fàcil. No estaven acostumats a pensar, a reflexionar sobre temes feixucs. Trobaven la vàlvula d’escapament en el misteri, el suspens, la ciència ficció, la comèdia…

No tenia parella, i tampoc trobava a faltar cap dona a la seva vida. Havia tingut relacions esporàdiques i amigues especials, però res seriós. No es volia comprometre perquè la seva professió l’absorbia tot el dia. Era metòdic en la seva feina i sempre es preparava a consciencia quan començava una obra nova. Investigava, feia recerca i es tancava durant dies. Els temes eren tractats amb una cura precisa i un talent extraordinari per la versemblança.

Només creia en els fets comprovats i en el que veia amb els seus propis ulls. Era un escèptic en tots els temes i aspectes. Ho qüestionava tot; si hi havia una justificació científica per algun fenomen, aquest era cert i verdader i si no era un engany o una fantasia. Era un empirista, home de lletres lògic i guiat només per la ciència.

Quan era més jove, havia estudiat periodisme i història; no obstant, no volia ser professor ni treballar en un mitjà de comunicació.

La seva passió era escriure el que li agradava i s’ho podia permetre gràcies a viure de les propietats heretades dels avis, les quals estaven totes arrendades o llogades.

Però la seva vida donà un gir inesperat quan decidí anar-se’n de vacances a Escòcia.

Volia tranquil·litat, odiava les massificacions de gent.

Amics seus li havien recomanat aquest destí; primer perquè la situació en què es trobava el país era semblant a la petita nació, la qual en formava part, l’altra raó era el paisatge, els colors, l’aire pur, el clima, la sensació d’aïllament…

Agafà un vol econòmic des de la seva ciutat i quan arribà a Glasgow ja tenia reservat un bitllet per l’autocar al poble on havia d’anar.

Estava acompanyat per poca gent, les carreteres eren desertes amb un paisatge verdós, frondós,…Arribà al seu destí, havia llogat un petit estudi en una casa rural. Ja s’havia informat prèviament que era l’únic hoste, així podria estar tranquil per escriure la seva novel·la. Ja tenia pensat l’argument i els personatges, ara només faltava enllaçar la història perquè tingués sentit. Sempre havia pensat que l’inici i el desenllaç eren els més fàcils de crear; la dificultat residia en el desenvolupament de la història i era el que li tocava fer.

Els propietaris eren gent de la terra; completament escocesos. Els va comparar amb pagesos de les terres gironines: forts, valents, decidits, treballadors i amb una mirada que transmetia un passat gloriós.

De seguida es va adaptar aquella vida organitzada, amb uns horaris estables i activitats ordenades per aprofitar qualsevol moment per escriure, tenia clar que no era un turista qualsevol, tenia un propòsit i aquest era escriure tot el dia.  S’aixecava, anava a córrer una hora, es dutxava i esmorzava. Escrivia durant tot el matí, dinava plats típics de la regió, nedava al llac una estoneta per relaxar-se. Li encantava l’aigua freda, treballava els músculs i era vigoritzant per tornar a treballar durant tota la tarda. Sopaven aviat i llavors es posava a llegir o a escoltar música. I així cada dia, es podia quedar quan volgués perquè havia agafat vol d’anada, però no de tornada.

Un dia, el punt de vista objectiu i empíric que havia tingut de la vida fins en aquell moment canvià.

Nedava pel llac tranquil, immers en els seus pensaments. De sobte va veure una ombra al seu costat, però de sobte va desaparèixer.

Pensà que s’ho havia imaginat i no li donà gens d’importància. Aquella mateixa nit, la Loreen, preparant el sopar li explicà llegendes de la zona, mentre el seu marit estava preparant la llar de foc perquè a les nits sempre refrescava. Ell no en va fer cas, era una terra de supersticions i com que no ho havia vist amb els seus propis ulls, era com si li parlés d’un món irreal.

A la tarda següent, nedant enmig de la calma, notà una carícia a l’esquena, es girà, però no veié res, segur que s’ho havia imaginat. S’estava tornant boig enmig d’aquella solitud i aquelles terres inhòspites? Tot podia ser.

La seva novel·la avançava. Tractava de la història d’un setge que havia patit la seva ciutat, ja feia més de tres cents anys i es dedicava a relatar la situació dels soldats i de la gent compromesa amb els seus ideals. No havien volgut mai ser colonitzats per ments tancades i enclavades en un passat conservador i tradicional. Aquella societat estava influenciada per les cultures europees i modernitzada, així que lluitaven per la llibertat d’expressió i defensaven la seva cultura. Mentre que els colonitzadors perseguien la manera de controlar-los i de sotmetre’ls a un règim opressiu, imposant la seva llengua, cultura i tradicions. Era un poble lluitant pels seus drets, enfrontant-se a un futur incert.

Havia passat un altre dia rutinari, a la nit, decidí passejar després de sopar. Caminant sense destí, de cop, observà una llum llunyana, semblava una figura humana. S’acostà per distingir-la millor, però quan s’adonà ja havia desaparegut i s’havia quedat un altre cop a les fosques. Era nit de lluna plena, pensà que havia estat un reflex o un miratge i no li donà cap importància.

Se n’anà a dormir i somià amb figures lluminoses, cares fascinants, cossos eteris, mirades clares i roba transparent.

Al matí següent, decidí agafar la bicicleta, en comptes de córrer. Mentre el vent acariciava el rostre, semblava que no estigues sol. Se sentia acompanyat. Era una sensació estranya i corprenedora. No l’entenia, perquè no hi havia ningú més apart d’ell en aquell camí envoltat d’arbres per totes dues bandes. De sobte, mirà cap al bosc i es trobà amb uns ulls que el miraven. Quan es parà, ja havien desaparegut.

No podia continuar així, havia de parlar amb algú, estava delirant i allò no podia ser bo per la seva ment. Decidí parlar amb la Loreen i abans d’explicar-li,  es quedà de pedra quan ella li digué si ja havia conegut la dona d’aigua,  la sirena del llac, la fada dels camins i el follet del bosc. No va saber què dir!

Clàudia

Vivia en una masia amb els meus pares, la meva germana i els meus avis.

La casa estava en un entorn privilegiat del Baix Empordà, o almenys això és el que llegia en els catàlegs de turisme.

Els meus avis eren pagesos; tenien moltes terres i es dedicaven a cultivar patates, cebes, alls, tomàquets i verdures de tot tipus.  Quan era petita em feien menjar molta col i les bledes no les suportava.

El que realment m’agradava era la fruita. Teníem un hort ple de cirerers i el meu avi plantava maduixes; les trobava boníssimes. Sempre m’empatxava.

El meu pare es portava molt bé amb el tiet Narcís. Sempre havien estat carn i ungla des de que eren petits i com que ser pagès no era el seu somni; van decidir estudiar. El meu oncle, restauració i el meu pare empresarials. Així que quan van acabar les seves carreres, en comptes d’anar a treballar per altra gent, van decidir muntar el seu propi negoci. La casa pairal tenia molt d’espai per poder convertir una part en allotjament rural, amb un petit restaurant acollidor.

Els meus avis estaven encantats de tenir els seus dos fills a casa ja que treballaven i vivien tots allà mateix. El meu tiet de seguida es va construir una caseta de planta baixa en un petit terreny al costat d’una font i allà es va instal·lar amb la tieta Remei  i els meus cosins, en Pep i en Sergi. En realitat preferia la tranquil·litat d’estar apartat de la cuina durant el seu temps lliure. En canvi, el meu pare que gestionava  la comptabilitat i la mare que l’ajudava en tot el que podia i més, els va semblar perfecte quedar-se a la casa antiga.

Serra de Daró no tenia gaire habitants i no hi havia gaire res a fer. Quan era petita, anava amb bicicleta, donava menjar a les gallines i era perseguida per porcins. Em sentia a gust en la vida de camp, estudiava en una escola rural de pocs alumnes. Tots ens coneixíem i era com estar en una gran família.

Tot canvià a l’acabar la primària. Em tocà anar a l’institut de Torroella de Montgrí. I de seguida em vaig sentir fora de lloc en aquell edifici tan gran i tan tancat, semblava una presó. Acostumada a la vida a l’aire lliure, tantes hores allà tancats no podia ser bo per la salut.

Al final em vaig haver d’acostumar a aquells horaris infernals i a molts de deures. No entenia com podia ser que els professors no entenguessin que teníem més de deu assignatures i que si tots ens posaven feina, treballs i exàmens; les persones com jo que ens interessava aprendre i ens importaven les notes, ens passàvem tots els dies tancats a casa estudiant. Així va passar el primer any a l’institut. Només van passar dues coses bones,  vaig conèixer en David, el meu millor amic i la Sandra que de seguida ens vam convertir en inseparables.

En David vivia a l’Estartit i durant l’estiu ens convidava a la Sandra i en a mi a passar uns dies a casa seu. Ens banyàvem a la piscina, preníem el sol, anàvem a les Illes Medes de visita amb vaixell…va ser un descobriment per mi ja que en aquell moment vaig saber el que veritablement m’agradaria estudiar: biologia marina.

Van passar dos cursos.

Quan fèiem tercer. Ens pensàvem que érem grans però no ho érem. Continuàvem estant junts tots tres i ens enteníem perfectament. En David era divertit, intel·ligent, una mica mandrós per estudiar, però no li feia falta perquè de seguida memoritzava el que escoltava i l’interessava.

En canvi, la Sandra,  estava somiant sempre desperta.

A ella li agradava un actor, segons ella guapíssim que sortia a la sèrie coneguda com "Polseres vermelles” i sempre m’estava parlant d’ell. Era com si el conegués.

Lògicament, estava encapritxada de l’Àlex, en Lleó de “Polseres Vermelles”. 

A mi no em passava aquests capricis emocionals per famosos, senzillament perquè no els coneixia ni sabia res d’ells.  Em sentia com una mica fora de lloc entre les meves amigues de l’institut, perquè mentre elles pensaven en nois i ídols; el meu cap sempre estava a casa rodejada dels meus animals. En realitat qui m’agradava era en David, però érem tan amics que no m’atrevia a expressar els meus sentiments i no volia espatllar la relació que teníem tots tres.

Un dia inesperat, el pare estava parlant d’una reserva feta per uns famosos de Barcelona que volien filmar unes escenes a la platja. Eren els de “Polseres vermelles” i s’allotjarien a la casa rural. Quan li vaig explicar a la Sandra, es tornà boja, volia quedar-se a casa totes les dies i nits i perseguir el pobre Àlex.

Va arribar el cap de setmana, la meva família i jo vam tenir molta feina, mentre la Sandra estava per allà esperant la seva oportunitat per pescar el  príncep dels seus somnis.

Sort d’en David que la tenia entretinguda, mentre m’encarregava que tot estigués al seu lloc. Al final del dia, sempre tenia un moment per en Duc, el meu gos preferit, era un pastor alemany que li encantava córrer pel camp.

El que no sabia en aquell moment era que l’heroi de la Sandra estava passejant pel mateix lloc. Ens trobàrem pel camí i em digué si em podia acompanyar; en aquell moment vaig pensar en la Sandra i em sentia malament pel que feia, era com si la traís. Però, no va passar res. Només vam parlar de diversos temes que ens interessaven en aquella època; vaig sentir una connexió especial amb ell, no obstant, de seguida me’l vaig voler treure del cap perquè era un amor impossible.

Vaig fer veure que no havia passat res.

Lògicament la Sandra somiadora va continuar essent-ho i va tenir altres ídols, apart de l’Àlex.

Passaren els anys i un dia em trucà per dir-me que s’havia compromès I em convidà a sopar. Em comentà que podia portar la meva parella.

Quan vam arribar a casa de la Sandra ja ens estaven esperant.

La Sandra estava amb en David i jo estava amb l’Àlex.

POLSERES VERMELLES

Albert

Albert

S’aixecà a les set del matí, begué un batut proteínic, es canvià i marxà a córrer una hora. Tornà a casa, es dutxà, va esmorzar i es va preparar per anar a la perruqueria.

Obrí el negoci a les nou. Aquell dia tenia feina, encara que fos el dia de Sant Jordi. Era un dimarts i per ell no era festa; era un dia com un altre.

Li encantava pentinar, rentar, tallar,…era bo en la seva feina i les clientes estaven contentes. Moltes estaven fascinades pel seu atractiu; no obstant això les intentava tractar a totes per igual.

Agafà un descans de mitja hora per dinar un entrepà i pujà al pis de dalt per estar tranquil. Es trobà a la Mireia; sempre coincidien aquella estona. Li agradava parlar amb ella perquè el tranquil·litzava amb la seva veu melodiosa, tenia una paciència inacabable amb les clientes i sempre tenia una per dir. No s’avorria mai amb ella. I van començar a parlar:

-          Albert, encara no t’han regalat res?

-          No, ja saps que no tinc parella. A més les úniques roses que he vist són les que he comprat aquest matí a la floristeria del barri. I tu? Que sempre estàs amunt i avall, a qui li toca regalar-te la rosa? En Xavi, en Pau, en Jaume, en…

-          Para, para, que no tinc tants homes com tu et penses, al final em faràs sentir una meuca…bé, ja ho sé que ho dius de broma, però no vull que et pensis que sóc una fresca!

-          Home, Mireia, mai pensaria això de tu! A més la vida està per gaudir dels petits moments de plaer que t’ofereixen, si jo pogués també ho faria, encara que no tinc temps per buscar…o potser sóc massa exigent.

-          Exigent, tu? Però si ets comprensiu, amable, una mica inquiet, amb sentit de l’humor…ja ho pots ésser una mica d’exigent, perquè sinó tens tendència a adoptar persones desvalgudes que et necessiten i no et donen res a canvi.

-          Tampoc serà tan, ja sé que tinc una debilitat pels més desafavorits i per la gent necessitada; és superior a mi l’instint de sobreprotecció que tinc.

En aquell moment, la Gemma els va interrompre dient que havia arribat la clienta preferida de l’Albert. Es deia Noemí i venia per fer-se metxes.

L’Albert baixà les escales i veié la Noemí amb un paquet a la mà que li donava, dient-li “Feliç Sant Jordi”. L’obrí i es trobà el llibre que tenia ganes de llegir des de feia temps. Sempre li havia anat al darrere aquesta clienta i la trobava molt simpàtica i espavilada. Potser era el començament d’una amistat especial.

Així que l’Albert besà a la Noemí als llavis per agrair-li el regal, mentre la porta s’obria i entrava un noi alt, ben plantat, cos escultural, elegant  amb una rosa blanca a la mà demanant per ell!

L'amor no té edat

LOVE

Laura i Joan

Laura i Joan

Dia

La Laura estava dormida perquè aquella setmana tenia torn de nits. Es sentia esgotada i no se’n recordava que era Sant Jordi.

Es passà tot el dia a casa, descansant.

La seva amiga Irene la va trucar:

-          Hola Laura, ja t’ha regalat la rosa en Joan?

-          Quina rosa?

-          Nena, és Sant Jordi o no saps ni quin dia som?

-          Doncs no, aquesta setmana vaig de nits i en Joan treballa de dies, així que no ens hem trobat ni coincidit.

-          Bé, a veure si et fa una sorpresa, que ja seria hora que es decidís, per cert, no deus haver tingut temps de comprar el llibre.

-          Com vols que tingui temps de pensar en aquestes coses? No sé ni quina hora és!

-          Ai, reina, aquesta feina et matarà! Sempre estàs treballant, sí, ja sé que ho fas per vocació, però és que t’absorbeix tan que no tens temps ni de mantenir una relació, per això t’has d’afanyar a pescar en Joan.

-          Ja saps que només som amics, a més a més, a la feina totes li van al darrere.

-          Sí, però pel que m’expliques heu connectat i podries aprofitar-ho!

-          En aquests moments no estic per pensar en res, i faig tard, així que et deixo, gràcies per trucar Irene.

-          D’acord, que vagi bé la nit, un petó.

-          Un petó, adéu! 

Nit

Entrà a treballar a les deu de la nit. Hi havia molta feina, com sempre, els passadissos plens, entrades i sortides a la planta d’urgències, on li tocava guàrdia.

Els accidents, les operacions, les malalties no deixaven d’existir perquè fos el dia dels enamorats.

El cap de personal la cridà al seu despatx per megafonia. Ràpidament s’hi va haver de presentar. El seu cap era un home calb, panxut, amb barba, una mica deixat, fumava molt i tenia debilitat per la Laura.

Quan entrà al despatx, el seu cap li digué que no estava satisfet amb la seva feina i que per estar-ho, hauria de fer algun treball extra.

Se li acostà i li començà a acariciar el braç; ella pensà que era repulsiu, no aguantava el contacte amb aquell home.

No li havia explicat a ningú que el “porc” del seu cap, feia temps que tenia ganes de llençar-se a sobre d’ella; tenia vergonya del que poguessin pensar la gent.

Segur que pensarien que el provocava ella, i no era veritat; però el poder que tenia aquell home a l’hospital era immens. Era un gran cirurgià i amb molt de prestigi, així que segur que perdria ella en qualsevol demanda.

Les seves mans no paraven i ella no podia treure-se’l de sobre, fins que li donà una cossa on feia més mal i quedà recargolat al terra.

En aquell moment, la porta s’obrí i la Laura es quedà mirant una rosa vermella portada per una mà morena i una bata blanca. De cop, les seves mirades es trobaren i la Laura pensà: “Perquè en aquest precís instant havia d’aparèixer en Joan?”.

Jordi i Clara

La història d’en Jordi i la Clara

Dia

Era el dia de Sant Jordi, havia tingut un dia horrorós. No li agradaven aquests dies especials dedicats als enamorats. Ningú li havia regalat cap llibre, ell tampoc havia comprat cap rosa. No hi havia ningú especial en la seva vida, ni tampoc podia deixar entrar algú al seu cor.

Així que havia decidit agafar-se el dia lliure i quedar-se a casa sol; escoltant música, fent els exercicis de ioga, cuinant…tot per no pensar.

Nit

Algú trucava a la porta, ell obrí.

-          Hola, què fas aquí? No t’esperava, em pensava que ja estaves a casa.

-          Doncs no, he sortit amb les amigues i els he dit als pares que em quedava a casa de la de la meva millor amiga. Era una mentida per deixar-los tranquils i que no patissin per mi. Li he dit a la Judit que et venia a veure, que tenia moltes ganes d’estar amb tu i que et necessito.

-          Em necessites? Això és nou. No et puc oferir res, perquè ja saps a què em dedico i tu ets la meva millor amiga i no et vull perdre.  Confio en tu i no m’havia passat amb ningú. Ja saps que sempre he estat sol i que no estic preparat per cap relació estable; no et puc oferir el que et mereixes ni el que necessites.

-          Perquè no? Ets el meu millor amic. Hem compartit converses, estones robades al cotxe, m’has protegit i m’has acompanyat en moments dolorosos…

-          Ja sé que estem molt units des de que vaig venir a viure aquí al barri, però ja saps quina reputació tinc i el que diuen de mi la gent, sé que veure’ns d’amagat no pot ser bo per tu.

-          M’és igual el que diguin de tu, no m’importa, et conec i sé que no em faries mai mal expressament i sempre has estat sincer amb mi. Em podies haver enganyat i no ho has fet, valoro molt la teva honestedat. Sé que sóc massa jove i em veus com una germana petita, però jo no et veig així. Sí, sé que has estat com un germà gran,  però et desitjo i no puc evitar-ho.

-          No puc Clara, no ho entens?  I no perquè no vulgui, és que no està bé!

En aquell moment, ella s’acostà a ell i l’abraçà. Va notar la seva excitació a través de la seva roba. El notava en tensió. Ell tenia els braços estirats al seu costat, no la volia tocar, les mans en punys. Si l’acariciava seria la seva perdició.

De sobte el timbre sonà. 

Ell es separà d’ella com si l’haguessin cremat. Se la mirà d’una manera estranya. La deixà allà dreta, ella tenia llàgrimes als ulls…

La Clara el seguí.

Per segon cop aquell dia obrí la porta.

En Jordi es quedà astorat davant la porta, no sabia què dir.

Aquella senyora estengué la seva mà, els mirà a tots dos i li digué:

-          L’agència m’ha donat la teva adreça i m’han dit que estaves lliure. O no?

Sant Jordi

Regala roses a les teves estimades com a mostra d'amor: parella, mare, germanes, cosines, tietes...

L'amore

Història eròtica

Història eròtica...

Tu vas picar a la porta, ja sabies que ella t’estava esperant…

Va obrir, portava una faldilla negra i un top blanc, sabates de taló i mitges de seda negres, portava el cabell recollit, el tenia ondulat, castany fosc, la mirada era clara i t’invitava a entrar…

La vas agafar per la cintura i la vas besar. Un petó dolç, inesperat, la vas sorprendre amb la teva delicadesa i la teva suavitat…

Ella et va tocar el cabell i et va acariciar el coll…

Et va agafar la mà i et va fer entrar a casa seva, tu la vas agafar en braços i la vas portar cap a l’habitació. L’habitació tenia un mirall, te’l vas quedar mirant, les vostres mirades es van trobar enmig de l’obscuritat…

La vas deixar damunt el llit i li vas fer un gest, que esperés un moment, mentre tu encenies totes les espelmes i la seva claror inundava l’espai de l’erotisme…

Vas anar cap a ella i et vas estirar al costat del seu cos, lentament vas acariciar les seves cames i vas pujar la faldilla, li vas treure les sabates, primer una després l’altra…

Mentre pujaves la faldilla, vas trobar el seu sexe humit, excitat per tu, et vas desfer en carícies i en paraules de desig a cau d’orella…

Li acariciaves l’entrecuix i anaves pujant fins que vas arribar al seu clítoris i la vas començar a llepar, mentre ella gemegava i cridava el teu nom…

T’encantava donar-li plaer, era la teva amant, la teva amiga, la teva companya…

Li vas baixar les tires del seu top, els pits eren melosos, suaus, tendres, esperaven que els toquessis lentament i que els besessis…

Ella tenia la mirada plena de desig cap a tu, tu tenies poder sobre ella, i ella es desfeia en moviments, demanant-te més…

Continuarà...

Innocència

L'amor innocent, ingenu i autèntic dels més petits és el sentiment més fort i més perdurable en el temps que qualsevol altre emoció que es transmet en aquesta edat.

Natàlia

Quan la meva parella em va dir que em deixava per una altra noia; el meu món es va ensorrar.

Havíem estat més de deu anys junts, compartint experiències, viatges, la família, el matrimoni, encara que veia que no volia tenir fills, pensava que el podria fer canviar d’opinió.

Ho havia d’haver intuït des de feia temps, perquè passava més temps a la oficina que a casa, i sempre arribava tard al vespre. Pensava que era perquè volia promocionar i fer-se un nom en l’empresa; al final em vaig adonar que passava més temps amb la seva secretària que amb mi. Ella era l’altra dona.

Així que quan em vaig quedar sola; vaig haver de tornar a començar. Havia de conèixer gent nova, i no sabia per on començar.

Una amiga de tota la vida em recomanà el xat per internet. M’aconsellà unes quantes pàgines de gent de més de trenta que buscaven companyia, amistat, sexe, el que necessitaven en aquell moment en les seves vides.

Em vaig adonar que molta gent estava en la meva situació: divorciada, separada, soltera i que encara no havien trobat el que buscaven i es trobaven sols.

De seguida el món virtual em fascinà. Era tot una experiència conversar de qualsevol tema amb un noi que no coneixies de res. Normalment parlàvem de la feina, de gustos i aficions, de les nostres relacions anteriors i així ens fèiem una idea de si podíem ser compatibles.

Sempre els havia dit que buscava una relació estable i sobretot que no estiguessin casats, aquests últims sabia que no buscaven res seriós i els descartava des del primer moment perquè estaven mancats de sexe en el seu matrimoni.

Després d’unes quantes converses al xat, ja sabia com era el noi. Si no m’interessava, no parlava més amb ell; li deia sincerament i llavors l’eliminava de la llista de contactes.

Però quan m’agradava algú, intercanviàvem els números de telèfon, m’agradava sentir la seva veu i com em parlava; m’adonava si era tímid o llançat, si era sincer o mentia. Arribava un moment que ja no era un desconegut. Ens  enviàvem “WhatsAp”; missatges curts que ens feien sentir propers en la distancia encara que no ens haguéssim vist mai.

Vaig quedar amb uns quants nois. Sempre quedàvem a prop de casa; ja els havia demanat una foto per saber la seva aparença física i per la primera trobada, preferia una cafeteria plena de gent i així preníem una copa i parlàvem de qualsevol tema durant un parell d’hores. Després d’aquest temps prudent, ja sabia si podia connectar amb ell o si havia química per part meva.

M’encantava estar sola a casa davant l’ordinador parlant de diversos temes amb desconeguts. No havia de posar-me guapa ni m’havia d’arreglar per una trobada virtual.

Normalment quedava a partir de les deu de la nit, després de sopar i eren els meus moments preferits per desconnectar del món exterior. Sempre quedava amb algun noi per parlar i estar xatejant una estona abans d’anar a dormir; em relaxava, no hi havia responsabilitats ni càrregues de cap tipus. Estàvem sols, ell i jo, separats en la distancia físicament però a la vegada units per un vincle inexplicable.

La relació amb en Patrick va ser diferent de seguida. No el vaig trobar en els xats habituals; sinó a “meetic”, una pàgina de contactes que m’havien suggerit. Ell m’havia enviat un “mail” per dir-me que l’interessava el meu perfil. Era irlandès i ens comunicàvem en anglès. Ell vivia a  i treballava de traductor en una editorial. Així que quan em vaig preparar per conèixer en Patrick, després d’haver parlat vàries vegades i pensant que seria com alguns que només buscaven una aventura d’una nit, em vaig emportar una agradable sorpresa.

Vaig entrar en una cafeteria, vestida informal, però a la vegada moderna i quan el vaig veure assegut, llegint el diari, el meu cor començà a bategar de pressa. La foto enviada no li feia justícia; era alt, metre vuitanta-cinc, portava el cabell castany clar recollit. Tenia una mirada misteriosa, plena de secrets i els seus ulls em van recórrer la meva figura amb una barreja d’afecte i tendresa. Li agradà el meu aspecte i el seu era atraient. Portava uns pantalons negres, una samarreta fosca que amagava uns abdominals treballats, finalment unes botes molt “ sexies”.

S’aixecà i em donà dos petons fugissers. M’ajudà a treure’m la jaqueta com un perfecte cavaller i ens vam asseure. Demanarem dos cafès i començàrem a parlar. Era com si ens coneguéssim de tota la vida perquè havíem compartit moltes hores i experiències pel xat i per correu. La única diferencia era que en aquell moment ens miràvem als ulls i de seguida vam veure que la química sorgia a mesura que estàvem junts.

Després de dues hores, em convidà a sopar a un restaurant italià de la zona. Sabia que la pasta era el meu plat preferit. Per postres, menjàrem tiramisú que em portà directe a desitjos prohibits.

Passejàrem pels carrers laberíntics del barri vell de Girona. Una ciutat amb encant; els seus laberíntics racons, els seus edificis antics, el seu ambient nostàlgic i màgic. No feien falta les paraules, m’agafava per la cintura, una petita carícia a la galta, un petó a la mà; sentia que em desfeia als seus braços. Era irresistible l’atracció que sentia cap a ell.  

Quan estàvem caminant pel costat del riu, vaig notar el seu desig i vam creuar les nostres mirades i sabíem que estàvem pensant en el mateix.

Precisament vaig pensar en un hotel acollidor per turistes i li vaig proposar de passar la nit. No ho havia estat mai tan impulsiva, però pensava que estàvem destinats. En aquell instant, ell em mirà i em digué: “et respecto massa per mentir-te, mai havia desitjat a algú com en aquest moment, però estic casat, ho sento, t’ho havia de dir”.

El amanecer

Salvador

La meva família havia estat sempre lligada a la medicina.

El meu pare tenia dos germans i una germana. Els dos oncles eren metges de capçalera i vivien respectivament en pobles de la província. La tieta era psiquiatra i tenia una consulta a la capital.

Jo era el gran i segons el pare havia de continuar amb la tradició familiar. L’hereu d’una nissaga familiar que es remuntava a un parell de segles enrere.

Des de ben petit era aprensiu a tot el tema mèdic. Per aquesta raó em sentia com un incomprès en l’entorn familiar parental; sort de la mare que m’entenia i m’animava a fer el que realment m’inspirava. No obstant això, no sabia cap a on encarar el meu futur perquè se suposava que estava destinat a ser metge.

Quan era petit, mentre jugava amb avions i em fascinava el tema de volar; el meu germà jugava amb les seves amigues a metges i infermeres. Tot va començar com una activitat innocent, encara que al fer-se gran, va demostrar una habilitat innata a tractar les noies perquè li confiessin tots els seus dubtes sexuals, amorosos i emocionals.

En l’actualitat és un gran psicòleg, establert als Estats Units i es dedica a tractar relacions de parella.

La Laura, la meva germana també tenia una atracció irresistible per rescatar animals indefensos i maltractats per la societat. Un dia portava un ocell atropellat, un altre tenia als seus braços un gatet esquifit i afamat; a casa sempre teníem una mascota adoptada a casa.

Actualment és una gran veterinària.

La meva afició pels avions em portà a estudiar per ser pilot i ho vaig aconseguir. Viatjava sempre i em sentia feliç al cel. Era superficial, impulsiu, aventurer, materialista, per cert, mai em vaig considerar guapo, però tenia un encant que encisava, o almenys això era el que em deien totes les hostesses amb qui treballava. Em vaig encapritxar d’unes quantes d’elles perquè sempre havia pensat que qualsevol dona té un atractiu especial. Quan era jove no em volia lligar a ningú; tenia una necessitat interior de ser lliure com un ocell. Cap de les noies que vaig conèixer em va  fer enamorar. M’agradava sentir que tenia el món a les meves mans.

Sempre m’havia sentit invencible i era atrevit amb tot el que feia. Tenia una naturalesa inquieta i la meva hiperactivitat no em deixava estar quiet ni un segon. Practicava l’ala delta, el paracaigudisme; fins que em vaig aficionar a les curses de cotxes. No sé si va ser el destí que volia donar-me una lliçó perquè el meu hàbitat havia estat sempre l’aire i el primer cop que vaig competir em vaig lesionar. Però vaig seguir temptant la meva sort, fins que un dia amb una mala sortida vaig tenir l’accident que em canvià la vida.

Vaig estar inconscient durant una setmana. Quan vaig despertar, estava rodejat de la meva família de metges en un hospital. El primer que vaig notar era que no sentia les cames i no les podia moure. Vaig pensar que eren els calmants i que segur que l’efecte que tenia de confusió se’m passaria. Però van passar els dies i tot seguia igual. Em recuperava ràpidament; tenia uns braços forts i la musculatura del meu cos  anava prenent forma.

El que em feia por era que no recuperava el moviment de cintura per vall. Però era una persona de fortes conviccions, positiva amb energia i estava disposat a tot per tal d’aconseguir tornar a caminar.

Anava a l’institut Guttmann per la rehabilitació i cada dia em sentia més fort i animat. Feia petits progressos; els metges m’havien dit que no hi havia res a fer. Era una paraula que no entrava en el meu vocabulari. Creia fermament que amb fe, esperança, voluntat i sacrifici podia arribar als meus objectius. La meva família em va recolzar molt en aquells temps; sobretot el meu pare. Aquell home imponent que sempre m’havia fet por i que imposava respecte, es va convertir en un gran aliat. En aquells moments, em vaig adonar que m’estimava igual encara que no m’hagués convertit en metge.

Sempre havia envejat la relació que tenien els meus pares. Es complementaven i s’havien casat per amor i amb el temps i els anys es continuaven estimant. Creia fermament en la fidelitat en la parella; però no havia trobat a ningú amb qui compartir-la, fins que vaig conèixer a l’Alba.

L’Alba era una noia que havia tingut un accident anant amb moto amb  el seu xicot; ell havia mort a l’acte i ella havia sobreviscut. Li havia costat un any recuperar-se de l’accident i de la idea que hauria d’anar amb cadira de rodes tota la vida. Era forta i ens vam fer amics de seguida. Tenia una manera de veure la vida com si fos un miracle i donava gràcies cada dia a estar viva.

Llegíem llibres d’autoajuda, practicàvem la meditació i la relaxació per enfortir les nostres ments contra pensaments tòxics que podien fer-nos recaure en el pou de la lamentació i del victimisme.

Ens trobàvem a rehabilitació i compartíem converses, somnis, anhels. Normalment en una noia veia un cos físic bonic i l’aparença era molt important. Amb ella, tot es va convertir en una unió espiritual perquè no vam intercanviar ni un petó. Amb les paraules, mirades i gestos ens comunicàvem i sentíem que érem ànimes bessones i que ens havíem trobat per estar junts.

Fins que la meva recuperació em distancià de l’Alba. Al recuperar la mobilitat a les cames, vaig deixar d’anar al centre. Volia oblidar el que m’havia passat, fer veure que era el mateix d’abans.

L’Alba em trucava, m’enviava missatges i li donava excuses que tenia feina i que no podia quedar o parlar amb ella. Em comportava com un egoista i com una persona sense sentiments; però no podia evitar tornar a sentir-me lliure per recuperar la meva vida anterior.

En canvi, tot era diferent, la meva plaça de pilot havia estat coberta perquè se suposava que no em recuperaria. La meva família tenia la seva vida establerta. Les aficions que em feien sentir viu, ja no m’atreien com abans; un amic meu tenia unes vinyes a l’Empordà i em convidà uns dies a provar vins. L’experiència va ser tan enriquidora que em vaig apuntar a uns cursos per obtenir el diploma de sommelier. 

I vaig conèixer l’Estel. Era elegant, enigmàtica; portava sempre vestits a la última moda amb sabates negres de taló. Sempre anava amb tons foscos. Amb una cabellera negra, els ulls maquillats amb ombres i uns llavis sensuals fets pel pecat. Era la diva dels vins de qualitat.

Quan assaboria qualsevol vi selecte amb aquella boca de tons vermellosos, era com si toqués el cel. Ens vam fer inseparables. Anàvem a totes les convencions i esdeveniments importants com a convidats imprescindibles. Em comentà d’ obrir un restaurant especialitzat en vins a la ciutat ja que no n’hi havia cap i ens vam fer socis i a la vegada amants. Era la relació que sempre havia somiat quan  era jove; ella era com jo, no volia cap lligam i estava bé amb el que compartíem. Ella era una coqueta i una presencia molt sensual; tenia a tots els clients hipnotitzats. Es dedicava a vendre i promocionar vins típics de la comarca amb el seu encant i era una fantàstica empresària. Però era com si li faltés substància, ja que no parlàvem de qualsevol tema, sinó que sempre era el vi, el negoci i els diners.

A mesura que passava el temps, sentia com si em faltés alguna cosa en la vida.

Fins que la Laura em convidà un dia a ajudar-la amb la seva feina. Ella treballava amb cavalls per ajudar a nens discapacitats i amb trastorns emocionals.

Eren cavalls pacífics, calmats, amb una energia natural i de seguida la gent que els muntava podien sentir la connexió que s’establia per tranquil·litzar i curar ferides físiques i emocionals.

Vaig aprendre a muntar a cavall i era alliberador. Deixava enrere les tensions de la feina, em relaxava, m’agradava estar amb mainada. No m’havia plantejat mai tenir fills, l’Estel no en volia i també jo havia pensat que tampoc. Aquells dies en companyia de la meva germana, dels cavalls i dels nens vaig tornar als meus orígens i em plantejà una sèrie de preguntes sobre com havia actuat i si l’accident havia estat una lliçó per mi, realment no havia après res sobre la vida ja que continuava en l’espiral de la superficialitat.

Així que vaig prendre la decisió de trucar a l’Alba i convidar-la a muntar a cavall.

He deixat enrere la vida de “glamour” amb l’Estel que era un miratge, encara que molt bona persona perquè encara continuem essent socis. I la Laura, l’Alba i jo treballem junts en construir un món millor amb un missatge ple d’il·lusió perquè estem esperant la nostra primera filla que es dirà Esperança.

Ariadna

Tenia quinze anys el primer cop que el vaig veure. Ell en tenia disset.

Estudiava amb les monges de les Carmelites i totes les meves companyes eren nenes.

A mi no m’agradaven els nens de la meva edat perquè els veia massa petits i immadurs. A més a més, sempre havia somiat amb prínceps o cavallers amb armadura muntats amb un cavall blanc. Tenien tots els atributs i qualitats que buscava en un noi: fortalesa, valentia, aparença física atractiva, Fidelitat als seus principis, optimisme, honestedat,…

 Els protagonistes de les pel·lícules que mirava sempre eren herois rebels que buscaven la seva redempció a partir de situacions que els feien més humans o simplement vivien aventures i s’enamoraven d’alguna bona noia que coneixien. Normalment, sempre havien de passar molts esdeveniments junts fins que s’adonessin que estaven fets l’un per l’altre.  

Vivia en el món dels llibres; quan vaig llegir per primer cop “Les cròniques de Nàrnia” de seguida em vaig sentir identificada amb els  protagonistes perquè s’endinsaven en la història èpica d’un altre món alternatiu i fantasiós.

Cada dia abans d’anar a dormir, em posava a llegir aquestes històries fantàstiques  que em transportaven a aquests mons imaginaris i el primer cop que em vaig enamorar va ser d’un noi que estudiava Batxillerat a La Salle.

Estàvem completament allunyats en tot; amistats, cercles acadèmics, l’edat era un dels obstacles més grans. Jo era una nena i ell ja era un home.

Era un amor platònic. El veia amb els seus amics prenent una copa al centre de la ciutat i sempre el veia segur d’ell mateix. Em fixava que moltes noies se’l miraven, però ell no els feia cas i ignorava l’atracció que exercia al sexe femení; l’admirava per la seva actitud senzilla i humil.

Mentre ell estava apuntat al club exclusiu de tennis de la ciutat; les meva colla anava amb bicicleta. A l’hivern anava a esquiar i a l’estiu navegava amb el seu veler. Nosaltres a l’hivern jugàvem a bitlles i a l’estiu preníem el sol al jardí de casa. Estàvem a anys llum de coincidir. Els nostres cercles socials no es podien barrejar.

Vivíem en una ciutat provinciana i tradicional amb ments estretes i gent xafardera. No teníem coneguts en comú perquè simplement, les nostres amistats, famílies, estudis i aficions diferien completament a causa de la classe social a que pertanyíem.

Els meus pares, el meu germà i jo vivíem en un barri modest i els nostres veïns eren persones com nosaltres. M’agradava especialment el meu carrer perquè tots teníem cases de planta baixa amb un petit jardí al davant. Alguns cultivaven verdures i havien plantat algun fruiter. A nosaltres ens encantava tenir gespa, i quan feia bon tems gaudíem de menjar a fora. En Dax, un pastor alemany molt afectuós estava sempre jugant i corrent pel jardí, era el seu espai privat i nosaltres encantats que gaudís.

L’Aleix i jo ajudàvem als pares al negoci familiar. Es dedicaven a la reparació d’ordinadors i venta d’aparells d’informàtica i electrònica. El meu germà li encantava tot aquest món. Jo atenia els clients, agafava comandes i trucades; era bona amb el tracte amb el públic i a mesura que va passar el temps, vaig pensar que seria una bona idea estudiar Turisme.

Mentre estudiava la carrera, vaig conèixer molts nois i vaig tenir molts amics; però alguna cosa sempre m’impedia mantenir una relació sentimental. M’havia obsessionat per un noi ideal que no el coneixia de res i que potser si ens haguéssim conegut, hagués pensat que no tenia res a veure amb el que m’havia imaginat d’ell. Però era difícil per mi superar aquells somnis d’adolescent.

Durant els estius, treballava en un hotel de la Costa Brava. Era un petit hotel amb encant i acollidor davant el mar. Cada matí m’aixecava  aviat, anava a córrer a la platja i em banyava en aquell mar, em donava una calma i una tranquil·litat per començar el dia amb renovades forces,  amb una energia positiva que em durava tot el dia.

Estava a la recepció i atenia els clients amb tot el que necessitessin, em sentia molt gratificada perquè sempre m’havia costat parlar en anglès i gràcies a les meves tasques, adquiria fluïdesa parlant amb estrangers.

El primer estiu, vaig conèixer en Pierre, era francès i havia vingut de vacances. La seva família sempre agafava el mateix hotel per passar uns dies el mes de juliol.  Els encantava la zona de S’Agaró. Ell era com jo perquè li agradava aixecar-se aviat al matí per nedar a la piscina quan no hi havia ningú, abans d’esmorzar. Era prim i fibrós. No era gaire alt; però tenia un cos treballat perquè a vegades el veia al jardí fent uns moviments precisos de tècniques orientals amb unes postures que em feien quedar bocabadada. Sempre m’havien agradat els nois grans, però en Pierre i jo teníem la mateixa edat; en aquell moment divuit anys.

Ens vam fer amics de seguida. Parlàvem de tot: llibres, pel·lícules, pintura, música, cultura, art…era un noi renaixentista en tots els aspectes. Quan era més jove, m’havien agradat els nois que semblaven trets d’una novel·la gòtica medieval; en Pierre era tot el contrari.

Sempre em deia que per ser un home equilibrat, havia de mantenir un control absolut de les seves emocions i l’exercici físic l’ajudava a arribar a una completa comunió de cos i ment.

Em va ajudar a disciplinar, perquè sempre havia estat molt obsessiva amb qualsevol tema que m’interessés i em va fer aprendre a dosificar les activitats, portant una vida plena i harmoniosa.

Es va convertir en el meu millor amic, ens complementàvem, així que quan va aparèixer l’home de la meva vida ja estava preparada per rebre’l.

I no va tardar gens, a principis de setembre, quan ja m’havia acomiadat d’en Pierre i només estàvem en contacte per “mail” i “Facebook”, va aparèixer a l’hotel en Jaume. Era un home d’uns quaranta anys. Elegant, ben plantat, semblava un executiu. En realitat ho era perquè havia vingut per fer l’ampliació de la part de l’spa de l’hotel. Parlava seductorament i tenia un magnetisme irresistible. Em vaig assabentar que estava separat i que tenia tres fills ja adults. Un dia parlant em va confessar que després de molts anys amb la seva dona, compartint-ho tot des de que anaven a l’institut; ell s’havia adonat que havia canviat i que ella no. S’havien distanciat sense adonar-se’n i quan s’acaba la química, el que no es pot fer és mantenir una relació només pel fet dels fills o de la por de quedar-te sol. En Jaume va veure de seguida que connectàvem i que ens enteníem. Hi havia moments que pensava que era massa gran per mi, no obstant això, sempre m’havien atret els homes més grans i madurs, realment sentia una passió i una atracció irresistibles, no es podia evitar.

Al dia següent d’aquesta conversa tan íntima i compartir unes abraçades amb uns quants petons. En Jaume va venir a la recepció de l’hotel amb el seu fill, que també era arquitecte i que treballaven junts. No l’havia vist mai, me n’havia parlat per sobre, però el que mai m’hagués imaginat era que aquell noi que tenia al davant era el meu amor platònic!

Patrick

Habíamos quedado en una cafetería cercana a mi casa. No quería correr riesgos porque no nos habíamos visto nunca.

Sólo habíamos chateado. Me encantaba estar en casa sola y estar delante del ordenador hablando de temas varios con desconocidos. No tenía que ponerme guapa ni arreglarme para una cita virtual.

Quedábamos a las diez de la noche, después de cenar y eran mis momentos preferidos para desconectar del mundo exterior. No había responsabilidades ni cargas de ningún tipo; sólo había él y yo.

Después de unas cuantas conversaciones por el chat, ya sabía cómo era el chico. Si no me interesaba, no hablaba más con él; lo eliminaba de la lista de contactos, así de sencillo.

Pero cuando me gustaba uno, intercambiábamos teléfonos y oía su voz para cerciorarme que no era un desconocido; quizás había visto demasiadas películas y series.

Cuando estaba segura que no era un peligro, para la primera cita quedaba en un sitio concurrido y conocido. Siempre tomaba algo con él, y con una hora de conversación ya sabía si quería volverlo a ver o no. Antes de quedar con ellos, les pedía una foto para ver su aspecto físico.

Así que cuando me preparé para conocer a Patrick; después de haber hablado con él varias veces y pensando que sería como los otros, me llevé una grata sorpresa.

Entré en la cafetería, vestida informal, moderna, y cuando lo vi sentado leyendo el periódico, mi corazón empezó a latir muy deprisa. La foto que me había enviado no le hacía justicia. Era alto, un metro ochenta y cinco, su pelo estaba recogido en una coleta con algunos mechones sueltos. Tenía una mirada misteriosa, sus ojos oscuros me recorrieron con apreciación. En seguida vi que le gustaba mi aspecto. El suyo era enigmático; pantalones negros, camiseta ajustada que te dejaba adivinar los pectorales y abdominales formidables que escondían, finalmente unas botas de vaquero.

Se levantó y me dio dos besos fugaces en las mejillas. Me ayudó a quitarme la chaqueta como un perfecto caballero y nos sentamos. Pedimos dos cafés y empezamos a hablar. Era como si nos conociésemos de toda la vida porque habíamos compartido horas y experiencias. La única diferencia es que en ese momento nos mirábamos los ojos y en seguida vimos que la química surgía a medida que estábamos juntos.

Después de dos horas, me invitó a cenar a un restaurante italiano de la zona. Sabía que mi comida preferida era la pasta.  Para postre comí un tiramisú que me llevó directa al cielo de los deseos.

Luego, paseamos por las calles del casco antiguo de mi ciudad. No hacían falta las palabras. Me cogía por la cintura, un pequeño roce de sus nudillos con mi mejilla, o un beso en mi mano; sentía que me derretía con sus caricias suaves y eran irresistibles para mis sentidos ya completamente inquietos.

Noté su deseo latente y nos cruzamos las miradas para saber que pensábamos lo mismo. En el centro histórico había un hotel con encanto para turistas ávidos de visitar una ciudad medieval.

Fue nuestro destino. Pagó una suite espléndida, con unas vistas al río; cuando me detuve a contemplar las aguas transparentes con la imagen de la luz de la luna en el cielo estrellado, ya estaba completamente excitada.

Estaba de espaldas a él, creía que estaba preparando unas copas. De repente, sentí sus brazos rodeándome con ellos. Me apoyé en su pecho y mis dedos se movían solos en sus bíceps y sus manos. Bailábamos la danza del deseo. Me volvió a él y me besó. Primero suavemente, me entreabrió los labios, su lengua hacía tentativas para entrar en mi boca. Nuestras lenguas se enroscaron y el beso se volvió apasionado. Nuestras bocas se devoraban por el deseo. Me abrazó posesivamente  y me dijo en el oído: “nunca he deseado tanto a una mujer”.

Me quedé quieta, mientras me levantaba como si fuese una pluma. Me dejó en la cama estirada; se acercó y empezó a lamerme el lóbulo de la oreja, su lengua se deslizó hasta el cuello. Me estremecí de placer. Sus dedos recorrieron mi escote y a la vez bajó la cremallera del lado del vestido. Todo lo hacía lentamente, como si fuese un precioso tesoro por descubrir. Vio el sujetador de encaje y sus dedos recorrieron mi pecho.

No pude aguantar más la tentación de tocar sus músculos por debajo de la camiseta. En seguida se la quitó para que tuviera más acceso a su piel. Estaba bronceado, reseguí su vello oscuro hasta la cintura; le bajé la cremallera de los pantalones para tocarlo íntimamente. Estaba realmente excitado. No pudo aguantar más mis caricias y de golpe se quitó toda la ropa. Lo tenía desnudo encima de mí. Mientras me besaba, sus manos me acariciaban los muslos y la entrepierna. Me dijo “veo que ya estás mojada”. No sabía ni como había quedado desnuda ante él. Su miembro tanteó la entrada y oí que me decía “eres tan deliciosamente estrecha que deseo llenarte para que veas las estrellas”.

En ese momento, sonó un pitido extraño. Patrick se quedó quieto y me dijo “es mi busca, tengo que llamar a la central”. Se levantó, llamó por teléfono, resulta que había una emergencia y él tenía que irse. Así que nos despedimos y quedamos que nos llamaríamos.

Nunca me llamó ni yo a él.

Sara

Recuerdo mis primeros inicios en el salón de belleza de mi madre. Cuando me saqué el graduado escolar, el mismo verano, empecé a ayudar en el negocio familiar.

Becky, mi madre, había sido una espectacular joven y bella del sur de Inglaterra. Había participado en varios concursos como modelo para principiantes en varias localidades cercanas a nuestra ciudad. Desde que era jovencita, le había encantado maquillarse, arreglarse el pelo y cuidar su apariencia física. Además tenía una habilidad innata en recomendar un color de lápiz de labios o una sombra de ojos a cualquier amiga. Se sacó el título para ejercer y montó su propio negocio de peluquería y estética. Tenía un don de gentes y una simpatía para tratar a todas las mujeres como si fueran especiales y les daba consejos para sacar el máximo partido a sí mismas.

Admiraba a mi madre por lo que había conseguido; era optimista por naturaleza y nunca se rendía, aunque tuviera problemas. Montar el negocio no había sido una tarea fácil para una madre soltera como ella, ya que estábamos las dos solas.

Mi padre nos había abandonado cuando tenía cinco años. Empezaba un trabajo y no duraba ni dos meses. Trabajó de camarero, de vigilante, de ayudante de mantenimiento, de conserje; sin embargo, no mantuvo ninguno de estos trabajos más de unos meses. Se sentía resentido porque mamá había triunfado en su negocio y en su proyecto. Quizás pensaba que era un fracasado y que nunca llegaría a igualar los logros de mi madre. Este sentimiento de inferioridad era un obstáculo en su relación porque ella hizo lo que pudo por salvar su matrimonio y para que él estuviera a gusto y cómodo, sin embargo no lo consiguió.

Vivíamos en Barry; mi madre aún reside allí. Es una localidad cercana a Cardiff, la capital de Gales. Siempre ha tenido un interés turístico por su playa, además también tiene un clima suave y temperado en invierno, buscado por innumerables familias para pasar un fin de semana alejados del frío y del mundanal ruido de la gran ciudad, consiguen relajarse y obtienen una tranquilidad apacible en un ambiente rural.

Mientras trabajaba en el salón de belleza, estudiaba el curso de formación profesional para sacarme el título. En la academia, practiqué como depilar, maquillar, hacer una limpieza de cutis, manicura, pedicura y masajes. Lo que me gustaba más era hacer masajes. Me encantaba tocar la piel, esculpirla con aceites y cremas, relajar los músculos, sentir como todo el cuerpo se iba distendiendo con los movimientos circulares de mis manos o con la presión de los dedos en los sitios más tensos.

El salón de belleza era sólo para mujeres, así que practicaba todos los pasos a seguir con ellas. Me decían que tenía manos de ángel, porque sabía cuándo presionar y en qué lugar tenía que aflojar el ritmo de la presión de las manos o de los dedos.

Un día que me tocaba estar en recepción para tomar nota de los mensajes y para acordar citas por teléfono, se presentó un chico de unos dieciocho años; tenía el pelo castaño claro con un mechón más rubio en la frente y unos ojos color avellana perspicaces, no se le escapaba nada a su mirada. Me preguntó si ofertábamos masajes a hombres; yo le dije que el salón era exclusivo para el sector femenino y que en principio no era unisex. En ese momento, pensé que sería una buena oportunidad para practicar con el cuerpo de un hombre, ya que me imaginé que los músculos, las curvas, la forma, la piel no eran lo mismo. Así que le di hora para el sábado siguiente por la tarde.

Llegó el fin de semana y estaba impaciente por hacer el masaje y aprender más del cuerpo humano. El chico se llamaba James y me recordaba a Justin Bieber; con ese aspecto inocente e ingenuo que aparentaba. Cuando llegó, le acompañé a la cabina y lo dejé solo para que se preparara.

Cuando entré, me encontré con una sorpresa, porque James yacía estirado en la camilla, con sólo una toalla encima y en mi cabeza pensando que no llevaba nada debajo. Era un poco embarazosa la situación, pero pensé que tenía que hacer lo que hiciese falta para practicar con el cuerpo de un hombre. Así que me limité a pensar que era sólo un trabajo, aunque James era muy atractivo, con el cuerpo bronceado y jugoso. Estaba para comérselo.

Me embadurné las manos de aceite y en el preciso instante que estaba a punto de empezar, se oyeron unos golpecitos en la puerta. Se abrió, apareció una figura alta, elegante, con una mirada de sorpresa. Era mi prometido; entró y con sus ojos me confirmó que hubiera tenido que practicar con su cuerpo y no con el de un desconocido.

Continuará…