Natàlia

Quan la meva parella em va dir que em deixava per una altra noia; el meu món es va ensorrar.

Havíem estat més de deu anys junts, compartint experiències, viatges, la família, el matrimoni, encara que veia que no volia tenir fills, pensava que el podria fer canviar d’opinió.

Ho havia d’haver intuït des de feia temps, perquè passava més temps a la oficina que a casa, i sempre arribava tard al vespre. Pensava que era perquè volia promocionar i fer-se un nom en l’empresa; al final em vaig adonar que passava més temps amb la seva secretària que amb mi. Ella era l’altra dona.

Així que quan em vaig quedar sola; vaig haver de tornar a començar. Havia de conèixer gent nova, i no sabia per on començar.

Una amiga de tota la vida em recomanà el xat per internet. M’aconsellà unes quantes pàgines de gent de més de trenta que buscaven companyia, amistat, sexe, el que necessitaven en aquell moment en les seves vides.

Em vaig adonar que molta gent estava en la meva situació: divorciada, separada, soltera i que encara no havien trobat el que buscaven i es trobaven sols.

De seguida el món virtual em fascinà. Era tot una experiència conversar de qualsevol tema amb un noi que no coneixies de res. Normalment parlàvem de la feina, de gustos i aficions, de les nostres relacions anteriors i així ens fèiem una idea de si podíem ser compatibles.

Sempre els havia dit que buscava una relació estable i sobretot que no estiguessin casats, aquests últims sabia que no buscaven res seriós i els descartava des del primer moment perquè estaven mancats de sexe en el seu matrimoni.

Després d’unes quantes converses al xat, ja sabia com era el noi. Si no m’interessava, no parlava més amb ell; li deia sincerament i llavors l’eliminava de la llista de contactes.

Però quan m’agradava algú, intercanviàvem els números de telèfon, m’agradava sentir la seva veu i com em parlava; m’adonava si era tímid o llançat, si era sincer o mentia. Arribava un moment que ja no era un desconegut. Ens  enviàvem “WhatsAp”; missatges curts que ens feien sentir propers en la distancia encara que no ens haguéssim vist mai.

Vaig quedar amb uns quants nois. Sempre quedàvem a prop de casa; ja els havia demanat una foto per saber la seva aparença física i per la primera trobada, preferia una cafeteria plena de gent i així preníem una copa i parlàvem de qualsevol tema durant un parell d’hores. Després d’aquest temps prudent, ja sabia si podia connectar amb ell o si havia química per part meva.

M’encantava estar sola a casa davant l’ordinador parlant de diversos temes amb desconeguts. No havia de posar-me guapa ni m’havia d’arreglar per una trobada virtual.

Normalment quedava a partir de les deu de la nit, després de sopar i eren els meus moments preferits per desconnectar del món exterior. Sempre quedava amb algun noi per parlar i estar xatejant una estona abans d’anar a dormir; em relaxava, no hi havia responsabilitats ni càrregues de cap tipus. Estàvem sols, ell i jo, separats en la distancia físicament però a la vegada units per un vincle inexplicable.

La relació amb en Patrick va ser diferent de seguida. No el vaig trobar en els xats habituals; sinó a “meetic”, una pàgina de contactes que m’havien suggerit. Ell m’havia enviat un “mail” per dir-me que l’interessava el meu perfil. Era irlandès i ens comunicàvem en anglès. Ell vivia a  i treballava de traductor en una editorial. Així que quan em vaig preparar per conèixer en Patrick, després d’haver parlat vàries vegades i pensant que seria com alguns que només buscaven una aventura d’una nit, em vaig emportar una agradable sorpresa.

Vaig entrar en una cafeteria, vestida informal, però a la vegada moderna i quan el vaig veure assegut, llegint el diari, el meu cor començà a bategar de pressa. La foto enviada no li feia justícia; era alt, metre vuitanta-cinc, portava el cabell castany clar recollit. Tenia una mirada misteriosa, plena de secrets i els seus ulls em van recórrer la meva figura amb una barreja d’afecte i tendresa. Li agradà el meu aspecte i el seu era atraient. Portava uns pantalons negres, una samarreta fosca que amagava uns abdominals treballats, finalment unes botes molt “ sexies”.

S’aixecà i em donà dos petons fugissers. M’ajudà a treure’m la jaqueta com un perfecte cavaller i ens vam asseure. Demanarem dos cafès i començàrem a parlar. Era com si ens coneguéssim de tota la vida perquè havíem compartit moltes hores i experiències pel xat i per correu. La única diferencia era que en aquell moment ens miràvem als ulls i de seguida vam veure que la química sorgia a mesura que estàvem junts.

Després de dues hores, em convidà a sopar a un restaurant italià de la zona. Sabia que la pasta era el meu plat preferit. Per postres, menjàrem tiramisú que em portà directe a desitjos prohibits.

Passejàrem pels carrers laberíntics del barri vell de Girona. Una ciutat amb encant; els seus laberíntics racons, els seus edificis antics, el seu ambient nostàlgic i màgic. No feien falta les paraules, m’agafava per la cintura, una petita carícia a la galta, un petó a la mà; sentia que em desfeia als seus braços. Era irresistible l’atracció que sentia cap a ell.  

Quan estàvem caminant pel costat del riu, vaig notar el seu desig i vam creuar les nostres mirades i sabíem que estàvem pensant en el mateix.

Precisament vaig pensar en un hotel acollidor per turistes i li vaig proposar de passar la nit. No ho havia estat mai tan impulsiva, però pensava que estàvem destinats. En aquell instant, ell em mirà i em digué: “et respecto massa per mentir-te, mai havia desitjat a algú com en aquest moment, però estic casat, ho sento, t’ho havia de dir”.