Eva

Recordo el dia que em vaig fer la prova d’embaràs i va donar positiva.

Amb disset anys, era massa jove per tenir fills. Havia acabat d’aprovar la selectivitat amb bona nota per poder estudiar ADE; estava contentíssima.

Des de que era petita, havia tingut la vida planificada; estudiar, treballar, casar-me, tenir fills…Però, mai hagués pensat que un fet imprevist, faria trontollar-ho tot.

El meu amic especial es deia Toni i érem amics de tota la vida. Havíem estat veïns des de que érem petits, ens teníem molta confiança i ens ho explicàvem tot. Així que vam tenir relacions per provar i practicar. Vam prendre totes les precaucions; no obstant això, em vaig adonar que esperava un fill d’en Toni.

En vam parlar, i li vaig dir que jo el volia tenir. Els meus pares i els seus van posar el crit al cel. Al final van haver d’acceptar la meva decisió. No em vaig casar ni vaig anar a viure amb Toni. No volia que la criatura fos un lligam per una relació sense amor. La nostra relació estava basada en l’amistat i no havíem estat mai xicots.

Així que continuava vivint a casa dels pares i em vaig matricular a l’UOC, per poder estudiar i treballar. Estava com a dependenta en una botiga de roba. M’encantava el tracte amb el públic i aconsellar quin era el model que a la clienta li quedava millor.

Vaig tenir en Marc, un nen preciós. Era l’amor de la meva vida. Va pesar 3 quilos 300 grams. La seva pell era fina i quan en Toni va venir a veure’l a la clínica, semblava que tingués por d’agafar-lo. No es feia la idea que havia estat pare; era lògic perquè ell estudiava enginyeria tècnica industrial, tenia els seus amics, fins i tot sortia amb noies, a més a més, la seva intenció era d’anar-se’n a Alemanya. Volia que en Toni fos lliure; apreciava massa la nostra relació especial per espatllar-la demanant-li que es quedés per mi i en Marc.

Els meus pares em van ajudar en tot el que van poder i més. Eren uns avis afectuosos i el mimaven molt. Quan anava al parc amb el meu fill, parlava amb altres mares i m’adonava que era diferent perquè no podia dir que el pare era el meu millor amic. No ho haguessin entès ja que vivia en una petita ciutat conservadora i provincial. Per aquesta tradicional societat, estava mal vist no tenir un home i estar sola amb el teu fill; a més no estava divorciada ni separada, però tampoc tenia un home que m’havia abandonat. En conclusió, no es podia explicar la veritable situació.

En Marc va anar creixent i jo continuava sola. La meva vida era la feina i el meu fill.

Quan vaig acabar els estudis i la mestressa de la botiga de roba es va jubilar, em va traspassar el negoci. Encantada de ser la meva pròpia cap; m’encarregava del gènere, de la comptabilitat i vaig haver de llogar una noia simpàtica perquè m’ajudés. Molts dels vestits que venia eren encarregats a fabriques italianes.

Cada any anava a la setmana italiana de la moda a Milà. És una ciutat fantàstica, digna de visitar amb els seus edificis moderns, de vidre , metall i és coneguda pels seus grans magatzems. Centre industrial, econòmic  a nivell internacional; també és un dels motors econòmics d’Europa.

A Milà vaig conèixer en Fabrizio. Fabricava la seva pròpia marca de roba: vestits elegants amb un toc d’informalitat, faldilles dissenyades per lluir unes cames boniques, texans còmodes…  Els seus dissenys estaven pensats per la dona d’avui en dia; treballadora, emprenedora, malabarista i la majoria de cops mare. Així que en Fabrizio utilitzava uns materials econòmics de bona qualitat per accedir a aquest públic femení. Ens vam entendre de seguida. Havia trobat el que buscava per la meva botiga i em va donar l’exclusiva de la seva marca.

En Fabrizio es va convertir en una persona de confiança en la meva vida. Era molt més gran i madur, expert en tots els temes. Estava divorciat, amb dos fills que vivien amb la seva ex dona. Teníem una relació a distancia. M’agradava tenir totes les parts de la meva vida controlades. Quan anava a Itàlia per feina, era com si fos una altra dona. Em convertia amb l’amant d’en Fabrizio. Em convidava a una copa de “lambrusco” amb un plat de pasta, o simplement passejàvem per la ciutat abraçats. Era tot el que havia somiat sempre en un home. Em feia oblidar les responsabilitats i càrregues; podia desconnectar de la vida rutinària. No obstant això, era conscient que la nostra relació era impossible.

Un dia en Marc em va preguntar qui era el seu pare. No vaig saber què dir-li. Amb en Toni no n’havíem parlat d’aquest tema. Feia temps que estava vivint a Alemanya i només venia per visitar els seus pares dos cops l’any.

Després de la pregunta transcendental del meu fill, vaig decidir visitar en Toni per prendre una decisió entre els dos del que li diríem en Marc.

Els pares d’en Toni van insistir que m’emportés en Marc a Munich. Vam agafar un vol de seguida per anar-lo a veure.

Quan estava davant la porta del seu edifici, em vaig quedar bloquejada. Li havia dit al meu fill que anàvem de viatge per visitar el meu millor amic. En Marc no sabia que tenia un amic íntim perquè no havia vist en Toni des de l’hospital.

En aquells moments tan delicats va sortir un noi de l’edifici, se’ns va quedar mirant a tots dos. Es va acostar al meu fill i li va dir “Hola Marc, sóc el teu pare i feia molt temps que us estava esperant a tu i a la teva mare”.