Marta

Treballo com administrativa en una empresa de productes ecològics en un petit poble interior, el qual no té mar ni muntanya; abans vivia a la gran ciutat amb la meva família, però quan em vaig casar, el meu marit i jo vam vendre els nostres respectius pisos i ens vam comprar un petit terreny en una urbanització molt bonica i ens vam construir la casa dels nostres somnis. Pensàvem que era la millor opció pels nostres futurs fills.

Ens havíem conegut en una sala de ball. Una amiga meva de tota la vida me’l va presentar i de seguida ens vam fer amics.

Ell era comercial; venia peces de recanvi de motos i cotxe. Es guanyava bé la vida i en aquells moments, jo estava a punt d’acabar els estudis d’empresarials. Vam festejar uns anys; li vaig presentar els meus pares i en Miquel els seus. Ens portàvem molt bé; els nostres caràcters eren semblants perquè aspiràvem tots dos a una vida senzilla i casolana.

Després d’uns anys de festeig, el següent pas va ser casar-nos i portar una vida exemplar; érem el típic matrimoni. Treballàvem, compartíem les tasques de la casa entre setmana, miràvem la tele abans d’anar a dormir…els caps de setmana sempre teníem dinars i sopars amb els amics o amb la família. Era una vida rutinària i monòtona, estava convençuda que era el que desitjàvem tots dos.

Portava un parell d’anys casada quan un dia vaig arribar a casa en una hora intempestiva. El meu horari sempre era igual; encara que aquell dia tenia migranya i vaig decidir plegar més aviat. En Miquel mai tenia un horari estable al ser comercial; hi havia dies que tenia més feina que altres.

Quan vaig entrar al garatge per aparcar el cotxe, hi havia el d’en Miquel. I vaig pensar que podríem aprofitar per preparar un sopar romàntic amb temps, ja que darrerament quasi ni ens veiem. Teníem moltes despeses, factures per pagar des de que vivíem a la casa nova. 

Després de deixar les claus, la jaqueta i descalçar-me en el rebedor, vaig pujar les escales de l’habitació per canviar-me de roba i posar-me còmode.

Vaig sentir sorolls a l’estudi, però no en vaig fer cas. Quan vaig obrir la porta, em vaig quedar glaçada en veure la imatge representada pel meu marit i la meva millor amiga. Estaven junts i el primer pensament que em va venir va ser “Què fan aquí sols?”.

Vaig sortir corrent, en Miquel i la Susanna cridant-me i sentia que m’anaven al darrere, vaig agafar el cotxe i vaig marxar sense mirar enrere.  

Recordo com si fos ara aquell dia, em van passar mil imatges al cap, algunes eren inconnexes, altres sense sentit; els veia junts al nostre llit, fent-se petons, abraçant-se, acariciant-se. Estava completament angoixada, pensant en el pitjor, així que vaig decidir deixar el meu marit i no voler saber res més de la meva amiga.

Aquell dia vaig anar a dormir a casa dels meus pares i no els vaig explicar res. Ells tan comprensius amb la seva filla em van deixar tranquil·la i van pensar que el que tenia ja em passaria.

El dia següent vaig anar a treballar, igual que sempre, era un dia com un altre. Quan es va acabar la jornada, em vaig adonar que havia d’anar buscar roba a casa, ja que havia marxat sense pensar. Tenia un munt de trucades perdudes i missatges d’en Miquel i la Susanna. No els vaig mirar ni escoltar; no m’interessava res que em poguessin dir. No tenia ganes de sentir excuses ni mentides. Tot havia estat un engany.

Era vespre-nit, la casa estava silenciosa. Semblava que no hi hagués ningú. M’havia assegurat que en Miquel estigués fora perquè era un dijous i tenia partit de tennis al club.

Quan vaig encendre el llum de la sala d’estar, de cop, vaig sentir un munt de veus que em cantaven “Happy birthday”; en aquell instant, em vaig adonar que era el meu aniversari, me n’havia oblidat completament.