Laura i Joan

Laura i Joan

Dia

La Laura estava dormida perquè aquella setmana tenia torn de nits. Es sentia esgotada i no se’n recordava que era Sant Jordi.

Es passà tot el dia a casa, descansant.

La seva amiga Irene la va trucar:

-          Hola Laura, ja t’ha regalat la rosa en Joan?

-          Quina rosa?

-          Nena, és Sant Jordi o no saps ni quin dia som?

-          Doncs no, aquesta setmana vaig de nits i en Joan treballa de dies, així que no ens hem trobat ni coincidit.

-          Bé, a veure si et fa una sorpresa, que ja seria hora que es decidís, per cert, no deus haver tingut temps de comprar el llibre.

-          Com vols que tingui temps de pensar en aquestes coses? No sé ni quina hora és!

-          Ai, reina, aquesta feina et matarà! Sempre estàs treballant, sí, ja sé que ho fas per vocació, però és que t’absorbeix tan que no tens temps ni de mantenir una relació, per això t’has d’afanyar a pescar en Joan.

-          Ja saps que només som amics, a més a més, a la feina totes li van al darrere.

-          Sí, però pel que m’expliques heu connectat i podries aprofitar-ho!

-          En aquests moments no estic per pensar en res, i faig tard, així que et deixo, gràcies per trucar Irene.

-          D’acord, que vagi bé la nit, un petó.

-          Un petó, adéu! 

Nit

Entrà a treballar a les deu de la nit. Hi havia molta feina, com sempre, els passadissos plens, entrades i sortides a la planta d’urgències, on li tocava guàrdia.

Els accidents, les operacions, les malalties no deixaven d’existir perquè fos el dia dels enamorats.

El cap de personal la cridà al seu despatx per megafonia. Ràpidament s’hi va haver de presentar. El seu cap era un home calb, panxut, amb barba, una mica deixat, fumava molt i tenia debilitat per la Laura.

Quan entrà al despatx, el seu cap li digué que no estava satisfet amb la seva feina i que per estar-ho, hauria de fer algun treball extra.

Se li acostà i li començà a acariciar el braç; ella pensà que era repulsiu, no aguantava el contacte amb aquell home.

No li havia explicat a ningú que el “porc” del seu cap, feia temps que tenia ganes de llençar-se a sobre d’ella; tenia vergonya del que poguessin pensar la gent.

Segur que pensarien que el provocava ella, i no era veritat; però el poder que tenia aquell home a l’hospital era immens. Era un gran cirurgià i amb molt de prestigi, així que segur que perdria ella en qualsevol demanda.

Les seves mans no paraven i ella no podia treure-se’l de sobre, fins que li donà una cossa on feia més mal i quedà recargolat al terra.

En aquell moment, la porta s’obrí i la Laura es quedà mirant una rosa vermella portada per una mà morena i una bata blanca. De cop, les seves mirades es trobaren i la Laura pensà: “Perquè en aquest precís instant havia d’aparèixer en Joan?”.

Jordi i Clara

La història d’en Jordi i la Clara

Dia

Era el dia de Sant Jordi, havia tingut un dia horrorós. No li agradaven aquests dies especials dedicats als enamorats. Ningú li havia regalat cap llibre, ell tampoc havia comprat cap rosa. No hi havia ningú especial en la seva vida, ni tampoc podia deixar entrar algú al seu cor.

Així que havia decidit agafar-se el dia lliure i quedar-se a casa sol; escoltant música, fent els exercicis de ioga, cuinant…tot per no pensar.

Nit

Algú trucava a la porta, ell obrí.

-          Hola, què fas aquí? No t’esperava, em pensava que ja estaves a casa.

-          Doncs no, he sortit amb les amigues i els he dit als pares que em quedava a casa de la de la meva millor amiga. Era una mentida per deixar-los tranquils i que no patissin per mi. Li he dit a la Judit que et venia a veure, que tenia moltes ganes d’estar amb tu i que et necessito.

-          Em necessites? Això és nou. No et puc oferir res, perquè ja saps a què em dedico i tu ets la meva millor amiga i no et vull perdre.  Confio en tu i no m’havia passat amb ningú. Ja saps que sempre he estat sol i que no estic preparat per cap relació estable; no et puc oferir el que et mereixes ni el que necessites.

-          Perquè no? Ets el meu millor amic. Hem compartit converses, estones robades al cotxe, m’has protegit i m’has acompanyat en moments dolorosos…

-          Ja sé que estem molt units des de que vaig venir a viure aquí al barri, però ja saps quina reputació tinc i el que diuen de mi la gent, sé que veure’ns d’amagat no pot ser bo per tu.

-          M’és igual el que diguin de tu, no m’importa, et conec i sé que no em faries mai mal expressament i sempre has estat sincer amb mi. Em podies haver enganyat i no ho has fet, valoro molt la teva honestedat. Sé que sóc massa jove i em veus com una germana petita, però jo no et veig així. Sí, sé que has estat com un germà gran,  però et desitjo i no puc evitar-ho.

-          No puc Clara, no ho entens?  I no perquè no vulgui, és que no està bé!

En aquell moment, ella s’acostà a ell i l’abraçà. Va notar la seva excitació a través de la seva roba. El notava en tensió. Ell tenia els braços estirats al seu costat, no la volia tocar, les mans en punys. Si l’acariciava seria la seva perdició.

De sobte el timbre sonà. 

Ell es separà d’ella com si l’haguessin cremat. Se la mirà d’una manera estranya. La deixà allà dreta, ella tenia llàgrimes als ulls…

La Clara el seguí.

Per segon cop aquell dia obrí la porta.

En Jordi es quedà astorat davant la porta, no sabia què dir.

Aquella senyora estengué la seva mà, els mirà a tots dos i li digué:

-          L’agència m’ha donat la teva adreça i m’han dit que estaves lliure. O no?

Sant Jordi

Regala roses a les teves estimades com a mostra d'amor: parella, mare, germanes, cosines, tietes...

L'amore

Història eròtica

Història eròtica...

Tu vas picar a la porta, ja sabies que ella t’estava esperant…

Va obrir, portava una faldilla negra i un top blanc, sabates de taló i mitges de seda negres, portava el cabell recollit, el tenia ondulat, castany fosc, la mirada era clara i t’invitava a entrar…

La vas agafar per la cintura i la vas besar. Un petó dolç, inesperat, la vas sorprendre amb la teva delicadesa i la teva suavitat…

Ella et va tocar el cabell i et va acariciar el coll…

Et va agafar la mà i et va fer entrar a casa seva, tu la vas agafar en braços i la vas portar cap a l’habitació. L’habitació tenia un mirall, te’l vas quedar mirant, les vostres mirades es van trobar enmig de l’obscuritat…

La vas deixar damunt el llit i li vas fer un gest, que esperés un moment, mentre tu encenies totes les espelmes i la seva claror inundava l’espai de l’erotisme…

Vas anar cap a ella i et vas estirar al costat del seu cos, lentament vas acariciar les seves cames i vas pujar la faldilla, li vas treure les sabates, primer una després l’altra…

Mentre pujaves la faldilla, vas trobar el seu sexe humit, excitat per tu, et vas desfer en carícies i en paraules de desig a cau d’orella…

Li acariciaves l’entrecuix i anaves pujant fins que vas arribar al seu clítoris i la vas començar a llepar, mentre ella gemegava i cridava el teu nom…

T’encantava donar-li plaer, era la teva amant, la teva amiga, la teva companya…

Li vas baixar les tires del seu top, els pits eren melosos, suaus, tendres, esperaven que els toquessis lentament i que els besessis…

Ella tenia la mirada plena de desig cap a tu, tu tenies poder sobre ella, i ella es desfeia en moviments, demanant-te més…

Continuarà...

Innocència

L'amor innocent, ingenu i autèntic dels més petits és el sentiment més fort i més perdurable en el temps que qualsevol altre emoció que es transmet en aquesta edat.

Natàlia

Quan la meva parella em va dir que em deixava per una altra noia; el meu món es va ensorrar.

Havíem estat més de deu anys junts, compartint experiències, viatges, la família, el matrimoni, encara que veia que no volia tenir fills, pensava que el podria fer canviar d’opinió.

Ho havia d’haver intuït des de feia temps, perquè passava més temps a la oficina que a casa, i sempre arribava tard al vespre. Pensava que era perquè volia promocionar i fer-se un nom en l’empresa; al final em vaig adonar que passava més temps amb la seva secretària que amb mi. Ella era l’altra dona.

Així que quan em vaig quedar sola; vaig haver de tornar a començar. Havia de conèixer gent nova, i no sabia per on començar.

Una amiga de tota la vida em recomanà el xat per internet. M’aconsellà unes quantes pàgines de gent de més de trenta que buscaven companyia, amistat, sexe, el que necessitaven en aquell moment en les seves vides.

Em vaig adonar que molta gent estava en la meva situació: divorciada, separada, soltera i que encara no havien trobat el que buscaven i es trobaven sols.

De seguida el món virtual em fascinà. Era tot una experiència conversar de qualsevol tema amb un noi que no coneixies de res. Normalment parlàvem de la feina, de gustos i aficions, de les nostres relacions anteriors i així ens fèiem una idea de si podíem ser compatibles.

Sempre els havia dit que buscava una relació estable i sobretot que no estiguessin casats, aquests últims sabia que no buscaven res seriós i els descartava des del primer moment perquè estaven mancats de sexe en el seu matrimoni.

Després d’unes quantes converses al xat, ja sabia com era el noi. Si no m’interessava, no parlava més amb ell; li deia sincerament i llavors l’eliminava de la llista de contactes.

Però quan m’agradava algú, intercanviàvem els números de telèfon, m’agradava sentir la seva veu i com em parlava; m’adonava si era tímid o llançat, si era sincer o mentia. Arribava un moment que ja no era un desconegut. Ens  enviàvem “WhatsAp”; missatges curts que ens feien sentir propers en la distancia encara que no ens haguéssim vist mai.

Vaig quedar amb uns quants nois. Sempre quedàvem a prop de casa; ja els havia demanat una foto per saber la seva aparença física i per la primera trobada, preferia una cafeteria plena de gent i així preníem una copa i parlàvem de qualsevol tema durant un parell d’hores. Després d’aquest temps prudent, ja sabia si podia connectar amb ell o si havia química per part meva.

M’encantava estar sola a casa davant l’ordinador parlant de diversos temes amb desconeguts. No havia de posar-me guapa ni m’havia d’arreglar per una trobada virtual.

Normalment quedava a partir de les deu de la nit, després de sopar i eren els meus moments preferits per desconnectar del món exterior. Sempre quedava amb algun noi per parlar i estar xatejant una estona abans d’anar a dormir; em relaxava, no hi havia responsabilitats ni càrregues de cap tipus. Estàvem sols, ell i jo, separats en la distancia físicament però a la vegada units per un vincle inexplicable.

La relació amb en Patrick va ser diferent de seguida. No el vaig trobar en els xats habituals; sinó a “meetic”, una pàgina de contactes que m’havien suggerit. Ell m’havia enviat un “mail” per dir-me que l’interessava el meu perfil. Era irlandès i ens comunicàvem en anglès. Ell vivia a  i treballava de traductor en una editorial. Així que quan em vaig preparar per conèixer en Patrick, després d’haver parlat vàries vegades i pensant que seria com alguns que només buscaven una aventura d’una nit, em vaig emportar una agradable sorpresa.

Vaig entrar en una cafeteria, vestida informal, però a la vegada moderna i quan el vaig veure assegut, llegint el diari, el meu cor començà a bategar de pressa. La foto enviada no li feia justícia; era alt, metre vuitanta-cinc, portava el cabell castany clar recollit. Tenia una mirada misteriosa, plena de secrets i els seus ulls em van recórrer la meva figura amb una barreja d’afecte i tendresa. Li agradà el meu aspecte i el seu era atraient. Portava uns pantalons negres, una samarreta fosca que amagava uns abdominals treballats, finalment unes botes molt “ sexies”.

S’aixecà i em donà dos petons fugissers. M’ajudà a treure’m la jaqueta com un perfecte cavaller i ens vam asseure. Demanarem dos cafès i començàrem a parlar. Era com si ens coneguéssim de tota la vida perquè havíem compartit moltes hores i experiències pel xat i per correu. La única diferencia era que en aquell moment ens miràvem als ulls i de seguida vam veure que la química sorgia a mesura que estàvem junts.

Després de dues hores, em convidà a sopar a un restaurant italià de la zona. Sabia que la pasta era el meu plat preferit. Per postres, menjàrem tiramisú que em portà directe a desitjos prohibits.

Passejàrem pels carrers laberíntics del barri vell de Girona. Una ciutat amb encant; els seus laberíntics racons, els seus edificis antics, el seu ambient nostàlgic i màgic. No feien falta les paraules, m’agafava per la cintura, una petita carícia a la galta, un petó a la mà; sentia que em desfeia als seus braços. Era irresistible l’atracció que sentia cap a ell.  

Quan estàvem caminant pel costat del riu, vaig notar el seu desig i vam creuar les nostres mirades i sabíem que estàvem pensant en el mateix.

Precisament vaig pensar en un hotel acollidor per turistes i li vaig proposar de passar la nit. No ho havia estat mai tan impulsiva, però pensava que estàvem destinats. En aquell instant, ell em mirà i em digué: “et respecto massa per mentir-te, mai havia desitjat a algú com en aquest moment, però estic casat, ho sento, t’ho havia de dir”.