Gerard

Cada estiu , passàvem uns dies a Cadaqués. La família tenia una petita casa al port, heretada dels avis. L’avi havia estat pescador i l’àvia cosia. Eren els pares de la meva mare.  Ella va marxar del poble per estudiar i no hi va tornar més, excepte en època de vacances. Així que quan ens va tenir a nosaltres, va continuar la tradició. A la meva germana gran li encantava perquè tenia les seves amigues que estiuejaven cada any allà mateix; sortien, es banyaven i prenien el sol. El meu germà petit també estava com peix a l’aigua, havia trobat una colla de nens i nenes que anaven a tot arreu amb “bici” o amb “patinet” i quedaven cremats del sol perquè no es posaven crema i eren feliços banyant-se quan tenien calor, a qualsevol hora del dia.

 Jo era un cas apart, perquè era el del mig, així que no era ni obert, ni impulsiu com la Clàudia, la meva germana, ni un marrec juganer com el meu germà, l’Arnau. Sempre m’havia sentit estrany entre ells, no sabia a qui m’assemblava perquè la Clàudia tenia el caràcter i el físic del pare i l’Arnau era clavat a la mare. Els pares sempre em deien que havia sortit al tiet Quim, el germà de la mare que havia marxat de Cadaqués per estudiar Belles Arts i  a Barcelona i s’havia quedat. Havia fet vàries exposicions i algun cop ens hi havien fet anar. Tot el que pintava  tenia un aire pessimista. Totes les obres eren en blanc i negre, paisatges solitaris, sense ni una ànima. Es veu que no li agradava  la gent, ell deia que la inspiració li venia de la natura despullada sense humanitat.

Per tot el que explicat del tiet, em deien que m’assemblava a ell ja que a les estones lliures em dedicava a fotografiar tot el que podia. Sempre anava amb la meva càmera a tot arreu i fotografiava paisatges, tampoc m’atreia la idea de captar la gent en general. A més a més, no tenia colla d’amics al poble ja que era un solitari buscant sempre moments per copsar amb el meu aparell fotogràfic. M’aixecava quan sortia el sol per veure el contrast del mar amb el cel; els colors eren espectaculars i després ho comparava amb la posta de sol. Quan feia vent, el sol era rogent i els núvols semblaven cotó fluix, a vegades fotografiava el cel, el qual es preparava per descarregar una tempesta forta amb llamps i trons en la llunyania. En aquells moments em sentia poderós  i invencible, fins que un dia la meva impressió del paisatge va canviar, us preguntareu el perquè, així que a continuació us explicaré l’experiència que vaig tenir i que em va fer canviar respecte a les fotografies que havia fet fins aquell moment.

Ja sabeu que em llevava molt aviat, mentre  tots els estiuejants estaven dormint a aquelles hores intempestives del matí, excepte els pescadors i alguns que començaven a treballar per preparar el dia. Era un dia com un altre, caminava pels carrerons del centre del poble, anava escoltant música al meu aire i quan vaig arribar a la platja vaig veure que no estava deserta. Hi havia una figura dreta davant el mar, semblava una aparició amb aquella túnica blanca que portava. Anava descalça, era una noia amb cabells llargs que la brisa marina els feia voleiar, estava d’esquenes, el primer pensament va ser “Què hi fa ella aquí? Em destorba el mar i el cel”, però després vaig agafar la càmera i vaig enfocar la seva imatge, va ser un descobriment, no hagués pensat mai que una persona pogués fer canviar tan radicalment un paisatge de per sí inoblidable. Realment el va millorar només amb la seva presencia calmada i quieta. Era com si estigués fotografiant el cel amb la imatge d’un àngel esperant quelcom.

No va ser ni el primer ni l’últim dia que la vaig fotografiar. Cada dia estava allà, a la mateixa hora i jo la contemplava, no m’atrevia a dir-li res. No la coneixia i era una mica tímid, així que respectava aquest moment privat que devia necessitar. Apart d’aquests moments robats, en els quals jo sentia que érem ànimes  bessones, m’adonava de la seva pau interior perquè me la transmetia i com que només veia la seva figura de lluny, no em vaig adonar mai de la seva bellesa exterior, perquè només pressentia la seva fortalesa interior. L’estiu es va acabar i no vaig saber  el seu nom ni havia sentit la seva veu.

Van arribar les vacances de Nadal i nosaltres sempre celebràvem el cap d’any al poble. El que més m’agradava era fotografiar el naixement del sol el primer dia del nou any. Així que em vaig preparar per aquest important esdeveniment. M’havia comprat una càmera nova i vaig estar fent fotos durant tota la nit. Vaig conèixer  a una colla de noies molt simpàtiques que em van demanar que els fes fotos, ja sabeu com són les noies de setze anys. Els encanta fer de models, fins i tot alguna em va preguntar si feia “Books”, es devien pensar que era professional, encara que era un simple aficionat. M’ho vaig passar bé, bevent, ballant, fotografiant i quan va arribar el moment de captar el nou any amb la sortida del sol, em vaig adonar que hi faltava quelcom en la fotografia. Hi mancava ella, aquella figura que s’havia tornat tan especial i que m’havia fet evolucionar cap a una nova manera de veure a través de la lent.