JAN

JAN(pre-adolescència)

Quan els meus pares em van dir que marxàvem a Alemanya, el món se’m va caure a sobre.

Perdoneu, encara no m’he presentat. Em dic Jan i sóc de Barcelona, però ja no hi visc. És una gran ciutat, o almenys a mi m’agrada. Té de tot. Des de fa un temps és molt cosmopolita, això és el que em diu la mare sempre. Venen molts turistes i pel carrer veus gent de totes les cultures i ètnies. La ciutat té molts monuments històrics: la Pedrera, la Casa Batlló, la Sagrada Família, que sembla que no s’acabi mai. També té molts parcs emblemàtics: la Ciutadella, el parc Gaudí…etc. Personalment a mi no m’apassiona tot això. Jo prefereixo la platja de la Barceloneta  on jugava amb els meus amics i ens banyàvem quan feia calor.

Als meus pares els encantava passejar pels carrers del casc antic i anar a un petit restaurant per un sopar romàntic; ho trobava un “pal”. Mentrestant jo m’estava a casa del meu millor amic, en Pau. Jugàvem a la “play”, després sopàvem amb la seva mare. Per cert, els pares d’en Pau estan divorciats des de fa anys. Ell diu que no l’importa perquè així té dues cases, dues famílies perquè el seu pare s’ha tornat a casar i ara té una filla petita que es diu Paula. A mi no m’agraden les nenes petites, ja en tinc prou amb la germana petita que em fa la vida impossible. Sempre vol tenir raó i la tenen mimada, té tot el que vol, com que ens portem set anys…Precisament ara acabo de fer tretze anys i ja em sento gran. 

En Pau i jo jugàvem al mateix equip de futbol. Tots dos som “culés” i jo sóc defensa, mentre ell fa de davanter. La veritat és que és molt bo. L’entrenador sempre diu que pot arribar a juvenils i té raó.  Entrenàvem tres dies a la setmana i durant el cap de setmana teníem partit. Sempre estàvem  voltant. L’equip era com una família i jo em sentia com un més integrant dins d’aquest grup perquè compartíem els mateixos interessos i preocupacions.

Ara us parlaré de la Marina. És la meva millor amiga, ens coneixem des de que anàvem a l’escola bressol. Era  veïna nostra de tota la vida. Té els cabells castanys i llargs, els ulls de color del cafè, un somriure deliciós, un cos que ja el començo a veure com el d’una noia. Ja sabeu que les noies es desenvolupen més aviat, així que té un cos escultural. Fa ballet des de que era petita, així que és alta i prima. No anàvem al mateix institut, perquè els seus pares preferien un centre que no fos mixte, no sé si tenien por que es fes amb nois i la desconcentressin dels estudis ja que és molt llesta i treu molt bones notes. Els seus pares són molt exigents i la pressionen bastant, però ja se sap quan ets fill únic, t’ho menges tot, tan lo bo com lo dolent.

Quan en Pau i la Marina van saber que la meva família havia decidit marxar de Barcelona pel tema feina es van quedar glaçats. Ells sabien que l’empresa del meu pare havia hagut de tancar i la meva mare estava a l’atur des de feia mesos, així que teníem problemes econòmics, però cap dels tres hagués pogut pensar que la solució seria anar a un altre país. No obstant, el meu pare havia trobat una feina d’enginyer en una empresa d’Alemanya i les condicions eren molt bones per desaprofitar aquesta oportunitat que li havien donat. I em van dir que nosaltres, tan la meva germana com jo ens adaptaríem fàcilment perquè érem petits. I jo em preguntava: i els meus amics? i el meu equip? I el meu institut? i com m’entendria amb aquella gent? A l’institut estudiàvem anglès i com a segona llengua francès, però d’alemany, ni una paraula. Sabia que el meu ídol, en Pep Guardiola havia fitxat pel Bayern de Munich i poca cosa més.  Dins meu vaig pensar si un dels millors entrenadors del Barça se’n va allà, jo també hi puc anar, era la única cosa que em donava esperança per no desanimar-me.

Ja vivim a Düsseldorf. L’empresa del pare està aquí, així que el que estic fent és intentar no plorar, perquè els nens no ho fan això, i els futbolistes menys. Quan em vaig acomiadar dels meus millors amics, en Pau i la Marina vam quedar que estaríem en contacte pel “Facebook” i així podríem xatejar i compartir fotos i jo no m’enyoraria tan.

Aquesta ciutat és completament diferent. Té molts monuments històrics també, però no és tan gran com Barcelona. Estudio en un” Hauptschule” i estic en un equip de futbol, m’està costant fer amistats perquè els companys són més freds i introvertits.  He d’estudiar i esforçar-me més perquè tinc la dificultat de l’idioma, per sort sempre he tingut habilitat per les llengües. La persona que s’ha adaptat més bé és la meva germana, com és una consentida. La meva mare ha trobat feina en una escola de llengües i ensenya el castellà. Li agrada molt i se sent molt animada. Feia temps que no la veia així. Si hem vingut aquí per millorar a mi ja m’està bé.

Cada dia esperava l’estona que passava davant l’ordinador per posar-me en contacte amb els meus amics, sempre ho feia després de berenar, fer els deures o l’entrenament. Em posava una estoneta a xatejar amb la Marina o amb en Pau. Seguia el que feien perquè penjaven fotos i llegia els diversos comentaris. Un dia vaig veure una foto de la Marina i en Pau junts somrient i passant-s’ho bé. Em vaig posar molt gelós. Així que vaig decidir parlar amb la Marina i sabeu què em va confessar que sempre li havia agradat i que ara que estava lluny de mi, l’únic consol que tenia era el meu millor amic, en Pau, d’aquesta manera se sentia menys sola i més prop de mi. Després d’aquesta conversa he decidit deixar la meva vida passada enrere i tirar endavant, fixar-me amb altres noies, encara que sempre portaré en el cor a la Marina, perquè el primer amor no s’oblida mai.

Barcelona: la meva ciutat d'origen.
Düsseldorf: la ciutat que m'ha adoptat.