Roser

Era un estiu xafogós i calorós a la ciutat de Girona. Havia decidit posar-me en forma i com que sempre m’havia agradat el ball, em vaig apuntar a un curs intensiu en un estudi de dansa. 

La professora era coreògrafa i especialista en ballet clàssic, jazz i dansa .Tenia  una acadèmia al centre de la ciutat. Així que jo em vaig apuntar per fer jazz. Resulta que havien promocionat un curs intensiu a l’estiu de tres setmanes. Era el mes de juliol, feia una calor terrible. El primer dia va ser esgotador. La primera classe era “puntes”, llavors “manteniment amb estiraments” per escalfar el cos deien; personalment quedava rendida. Després de preparar el cos a consciencia, venia la part que m’agradava més de totes, la del ball. Fèiem “jazz”; era una barreja de dansa moderna i jazz americà. Semblava que flotés, m’encantava sentir la ment buida de qualsevol preocupació i sentia la sensació que volava per la sala. No pensava en res més que fossin els passos que ens ensenyaven, el meu cos i la meva ment estaven en complet equilibri. Moltes de les companyes de dansa es volien dedicar professionalment, jo ho feia per gust i era una afició que m’ajudava a desconnectar de la realitat i amb això ja en tenia prou.

La professora tenia un fill que era ballarí, estava estudiant a Itàlia per esdevenir professional i entrar en una important companyia europea.

A final del curs d’estiu va venir i va fer una demostració. No vaig poder veure’l perquè aquell dia precisament vaig faltar a classe, però totes les companyes em van dir i explicar que s’havien quedat sorpreses per la flexibilitat i seguretat que demostrava. L’havien admirat de seguida perquè la majoria volien aprendre de la seva experiència, com ja deveu saber, per arribar a ser un gran ballarí es necessita molt d’esforç i sacrifici. I es veu que ell reunia totes les qualitats per arribar a ser un gran ballarí professional. Totes les noies el van trobar molt “sexy”, deien que un noi amb aquella roba que se li adaptava al cos per mostrar unes corbes magnífiques et feien pensar en somnis esbojarrats i segons elles els provocava unes emocions inexplicables. Bé, jo la veritat no entenia que un noi que l’havien vist només un cop ballar, les hagués hipnotitzat tan i les hagués fet perdre el nord. Em descrivien els seus moviments que segons les noies eren suaus, fàcils d’aconseguir per la gran pràctica que tenia, però que en realitat un ha de practicar anys abans d’arribar a aquest nivell.

Per sort es va acabar aquell curs perquè ja estava cansada que parlessin d’aquest noi, així que durant el mes d’agost em vaig dedicar a descansar; prendre el sol, nedar i anar amb bici. Va arribar el setembre i vaig tornar a la universitat.

Estava estudiant Història de l’Art, els meus pares s’havien oposat terminantment a aquesta carrera perquè deien que no tenia cap mena de futur. En aquella època, les carreres que estaven de moda eren les de ciències i si feies alguns estudis relacionats amb humanitats, ja eres un “marginat”. En part, tenien raó perquè érem quatre gats a classe, però a mi m’encantava perquè em podia concentrar més i absorbia tot el que m’explicaven amb més seguretat. Els professors estaven més per nosaltres i eren com classes particulars. Així que vaig decidir anar a Empúries a fer unes pràctiques. Feien tallers per alumnes de secundària i semblava una bona experiència per la meva formació i currículum.

El meu formador es deia Jaume i era un seductor nat, tenia un somriure fals i feia veure que tenia molta experiència en l’art grec i romà, però a mesura que passaven els dies, em vaig adonar que estava endollat allà perquè tenia “padrins”. Això ho vaig saber, gràcies a la meva amiga Raquel que estava de guia a les ruïnes i sort que em va avisar que en Jaume era un “trencacors” i que sempre feia el mateix, intentar-se lligar a totes les alumnes innocents i jovenetes. Jo no era cap de les dues coses, i l’evitava. Diuen que la millor arma és la ignorància, així que me’n vaig sortir. Al final va desistir perquè va veure que tots els seus intents queien en sac foradat.

Allà, també vaig conèixer a un noi que estava ben entusiasmat per l’arqueologia; era molt més gran i madur, de seguida em va atreure la seva experiència. Em va explicar que havia fet excavacions a Itàlia i a França i se’l veia molt especialitzat en l’art grec i romà i ens vam fer molt amics. Vaig aprendre molt d’en Jordi, molt més que d’en Jaume, el qual se suposava que havia de ser el meu model a seguir. Era molt gratificant la feina que fèiem i a la vegada també ens divertíem. Em vaig acostumar a treballar sense pressió, relaxadament, amb un ritme constant però sense estres. En Jordi era pacient, intel·lectual, historiador…trobava que tenia totes les qualitats que sempre havia buscat en un company, però les meves practiques es van acabar i ell se’n va tornar a Itàlia.

Ens escrivíem per “mail” i també ens teníem agregats al “Facebook”. Compartia fotos interessants de troballes, mentre li explicava com m’anaven els exàmens i els treballs de practiques. Fins que ho vaig aprovar tot. En Jordi estava contentíssim per mi i em va convidar a Roma a passar un cap de setmana.

Un divendres a la tarda marxava de l’aeroport de Girona, al vespre en Jordi ja m’estava esperant a Roma. No havia estat mai en aquella ciutat. No és tan romàntica com Venècia però té el seu encant: la Fontana de Trevi, el Coliseu, els Arcs…grans monuments històrics.

Em va portar a sopar en una “Trattoria” i vaig menjar una “ensalada caprese” i “pasta al pesto”, mentre ell va demanar “carpaccio” i “Gnocchi” amb “prosciutto”. Per postres un “tiramisú” i una “panna cotta”. Tot era deliciós, us recomano la gastronomia italiana perquè és divina.

El seu pis era un àtic maco al centre de la ciutat. Era un estudi molt petit amb una única habitació, però ell tan atent, va dormir al sofà, i em va deixar el seu llit. Pensareu que era estrany que no hagués intentat un apropament més físic, però la veritat, ni em vaig adonar, érem amics. El dissabte vam esmorzar en un típic cafè i ens vam passar tot el matí al lloc de la seva excavació, vam dinar allà mateix un entrepà i a la tarda passejàrem pels carrerons de Roma, fent fotos, contemplant estructures romanes i anant als museus més pintorescs.

Després de sopar havíem quedat amb una colla d’amics que estaven estudiant i treballant a Roma. La majoria eren de diferent nacionalitat, així que podies practicar francès, anglès, castellà, alemany, etc. Era un grup ben eclèctic, en un moment donat em vaig topar amb una mirada enigmàtica d’un noi molt musculós, amb una cos molt ben format i vaig pensar sembla ballarí. La meva ment es va preguntar: No serà el fill de la professora de ball????. De cop, vaig sentir que algú em cridava en el bar on estàvem, era la meva germana que em deia; un altre cop somiant amb el ballarí de cos escultural i mirada sensual? Roser, quina sort que tens!!!